Entrem a les darreries del curs: d’aquí no res, i almenys al llarg d’un mes, no passaran gaire coses a nivell polític, ja se sap. Per això és un bon moment per fer deures, repassar, mirar de superar dèficits de cara a començar millor en tornar… vacances útils, vaja!
Us proposo un exercici de prospecció: pensem com seria si, en tornar de vacances, la política que ens entra pels ulls, per les orelles, la que determina què ens passa quan se’ns vulneren drets humans i socials bàsics, la que ens defineix drets econòmics fonamentals, no estigués masculinitzada. Mirant exemples de la quotidianitat, així, per exemple:
A la vida real… una jove de vint-i-quatre anys és assassinada per un home, a Lepe. Ja en són quatre, aquesta darrera setmana, dins el territori de l’Estat. I Pedro Sánchez, president del govern espanyol, fa una piulada a Twitter: “pondré todo el esfuerzo y los recursos para que este Gobierno acabe con el machismo criminal”.
Fora de la política masculinitzada… un president del govern valoraria molt si una piulada ajuda o no a qui està patint el dolor de l’assassinat, i potser renunciaria a fer-la servir en bé de pujar la seva pròpia quota de popularitat. Sabria, a més, que aquest problema no va ni de recursos ni de governs, sinó de sentit comú i de masculinitats, i donaria suport a moviments feministes, a grups de dones i a pràctiques educatives que transformessin paradigmes. (Twitter, però, hauria de multiplicar el nombre de caràcters perquè dins les piulades hi cabés aquesta altra política).
A la vida real… dins el Partit Popular s’inicia un procés de pactes entre rivals que volen presidir el partit: allà on hi havia hagut treball conjunt entre ministres i vicepresidències, ara hi ha competència i pactes, molts pactes per guanyar vots. Que no semblen les mateixes persones que fa no res governaven juntes en el mateix equip de govern, vaja!
Fora de la política masculinitzada… no hi hauria pactes. Hi hauria acords. I no hi hauria campanyes entre companys i companyes dins un debat de quotes de poder: no hi hauria poder, hi hauria empatia. Caldria, però, que els partits polítics deixessin de ser estructures verticals i, també, que deixessin de simbolitzar-se com a “representants” de col·lectius, perquè queda clar cada cop que veiem aquestes guerres, que les protagonitzen individus amb afanys i impulsos molt personals.
A la vida real… l’home que fa poques setmanes va matar a la Laia dins el seu edifici, a Vilanova i la Geltrú, declara davant un jutjat i capgira la realitat: la nena de tretze anys assassinada queda convertida en culpable d’un homicidi, perquè és ella qui entra a casa de l’home que mata, i és ella qui fa sentir por a l’home que mata. I així, ell, ja no serà un assassí, sinó un homicida, que no és el mateix, perquè no compta acabar amb una vida, sinó com acaben amb aquestes vides els qui maten.
Fora de la política masculinitzada… matar seria matar, com violar seria violar: per sentit comú, per sentit humà. I cap jutge, perquè no hi hauria lleis sinó formes de convivència, donaria crèdit a cap relat pervers que posés el cel al terra i les arrels penjant de les fulles dels arbres: no hi hauria nenes assassinades, si el món estigués buit de política masculinitzada i patriarcal, però si alguna morís o fos ferida allà on fos i com fos, no en seria mai culpable.
A la vida real… els titulars de la política institucional tenen sempre nom propi, i les institucions són els llocs des dels quals uns quants manen i decideixen: ho sabem perquè ens ho recorden ells mateixos, amb el sovint ús de l”aquí mano jo” i de l'”aquí decideixo jo”.
Fora de la política masculinitzada… els noms propis recorden persones que fan coses per altres persones.
En acabar l’exercici, perquè quedi més rodó, poseu-hi noms de dones i noms d’homes, als exemples que hàgiu triat, que no va d’homes i dones, això, sinó del sentit masculí o femení de la política.
