La invasió russa d’Ucraïna està posant els pèls de punta a les societats occidentals i està aixecant una onada de solidaritat a casa nostra. Arreu del territori s’estan organitzant concentracions de repulsa a l’atac de Putin i campanyes de recollida d’aliments, roba i diners. De guerres n’hi ha moltes arreu del món, relativitzen els més contemporitzadors. Però aquesta que estem seguint minut a minut té un caràcter singular que ens fa sortir de l’apatia habitual amb la que ens mirem els desastres que omplen els informatius diaris.
Hi haurà qui considerarà que la proximitat geogràfica dels fets, produïts en el mateix continent on hi posem els peus, és un dels motius d’aquest trasbals. Certament, Europa està poc acostumada a la guerra oberta des de finals de la Segona Guerra Mundial. Tot i així, des d’aleshores tampoc n’ha quedat indemne: els conflictes dels Balcans que encara feien els seus darrers cops de cua amb el canvi de segle. Als confins del continent, a Geòrgia, l’any 2008 hi van retronar els canons en una guerra amb unes característiques molt similars a l’actual. El conflicte que avui es mostra amb tanta cruesa, el d’Ucraïna, va començar l’abril del 2014 amb la proclamació d’independència dels territoris prorussos del país i la intervenció russa donant suport militar a diverses guerrilles i grups de mercenaris.
Però més que la distància en el mapa, el que commou és la proximitat cultural amb el país envaït. Segons com pot sonar cruel, però és una evidència que som de commiseració més àgil amb aquells que més s’assemblen a nosaltres. Al cap i a la fi, l’empatia és la capacitat que tenim de comprendre els sentiments i les sensacions alienes. L’exercici esdevé molt més senzill, necessita menys esforços, com més reflectits ens veiem en la vida dels afectats. Les imatges de civils ucraïnesos cercant refugi amb les seves mascotes, la manera de pensar, de vestir, de resar o de no fer-ho, tot són trets que ens recorden al saludat, a l’amic o a nosaltres mateixos.
La memòria històrica també té un pes important en aquesta pertorbació generalitzada. Putin se’ns apareix com el gran líder megalòman, autoritari, que sembla que ha vingut al món a complir alguna mena de missió de grandesa. Posades en escena teatrals i histriòniques, taules llargues, grans cortinatges, senyals d’autoritat. La seva gana d’expansió territorial, inspirada en els vells temps gloriosos del seu país, sembla no tenir fre. Gota a gota va posant en qüestió la sobirania de les nacions que havien estat sotmeses a l’antic imperi, utilitzant les seves minories culturals com a pretext: Geòrgia, amb Abcàssia i Ossètia del Sud, Ucraïna, amb Crimea, Donetsk i Lugansk, el règim titella de Bielorússia, sostingut contra la seva pròpia població. Ara arriba l’atac al cor d’Ucraïna i les amenaces obertes a Finlàndia i Suècia.
No podem escapar-nos dels vells fantasmes dels alemanys dels Sudets, de l’Anchluss i Àustria, de la resposta tèbia de les potències occidentals i de Neville Chamberlain intentant amansir la fera. La batalla ideològica, com als anys trenta i quaranta, també hi és present. El governant rus ha aconseguit ser el referent de l’autoritarisme mundial. Compta amb el silenci obedient de l’extrema dreta occidental, havent ajudat a engreixar les seves maquinàries amb milions de rubles. Tornant a casa: al Parlament de Catalunya Vox s’ha negat a condemnar l’atac rus, tal com la Unió Britànica de Feixistes s’aproximava traïdorament al dictador bigotut de l’altra banda del mar del Nord.
Sentia l’altre dia un eurodiputat català opinant que la intervenció armada d’Occident no podia ser la solució a la demència del líder rus. El que caldrà tenir present, si llegim atentament la història recent d’Europa, és que això no dependrà en cap moment dels països democràtics, sinó dels límits insondables de la fantasia grandiloqüent de Putin. El temps ho dirà. De moment ja veiem Alemanya augmentant la inversió militar i la tradicionalment neutral Finlàndia enviant un carregament d’armes a la riba del Dniéper.
