Fa uns anys se’m va enfadar l’Enric Sopena perquè en una tertúlia li vaig dir una obvietat: hi havia un important factor identitari en una de les bosses de vots del PSC. L’exercici era simple: era repassar quants alcaldes de poblacions del “cinturó roig” hi havia, durant els anys 80 i 90, que tinguessin cognom (i normalment també nom) d’origen castellà: no podia ser casual (i tampoc no era res dolent) que al mateix temps governessin importants poblacions persones com Manuela de Madre, Celestino Corbacho, José Montilla… Era evident que el factor identitari hi pesava, sense menysprear la ideologia o la força de cada personatge. L’origen dels cognoms, per a molts dels seus votants d’aquella època, tenia rellevància perquè s’hi sentien identificats. Culturalment. I això no és cap problema sinó una de les riqueses que ha fet d’aquest país un mosaic identitari modern, convivencial i divers. D’on véns, qui ets, com et dius, sempre han estat factors importants en els candidats o candidates. O és que Obama no va tenir molts vots de la comunitat negra, precisament perquè era negre? O és que no hi ha problemes (reals) perquè un president espanyol es digui Farragut? És clar, que compta, la identitat. Sobretot quan aquesta identitat té forma de conflicte.

 

Avui dia el “procés” es coneix, arreu del món, com un moviment identitari o com un xoc d’identitats: els catalans no se senten prou reconeguts en el marc constitucional espanyol i volen tenir veu pròpia al món. Això no és només llengua, però també és llengua. Això no és només bandera, però també és bandera. De la mateixa manera que no és només economia i fiscalitat, però també és economia i fiscalitat. Per tant, quan a un votant del PSOE dels anys 80 se li diu que Catalunya se’n vol anar d’Espanya per més d’una raó, algunes d’econòmiques i d’altres d’identitàries i d’altres de polítiques, és comprensible que li sembli sentir un cant llunyà de les terres dels seus avantpassats i pensi, en algun instant, “com és que hem arribat fins aquí?”. I si té el cervell encara molt ficat en els anys 80 serà lògic que busqui l’opinió de Felipe, però si està una mica posat al dia ja s’haurà adonat que l’opinió de Felipe ja no és avui garantia de futur, com no ho és, nostàlgia a banda, la veu dels avantpassats. Si busca un vot que solucioni aquest despropòsit independentista, tindrà a la seva disposició el PP o Ciutadans o fins i tot la conya marinera del federalisme o confederalisme d’Ada Colau i els seus, però no tindrà una proposta del PSC que el PSOE pugui empassar-se. Si el PSC és el PSOE a Catalunya, o la versió catalana del socialisme espanyol (ja no sé com dir-ho per no fer servir la paraula justa, que és “sucursalisme”), si el PSC és això, aleshores totes les seves propostes queden apagades sempre que el PSOE s’ha de pronunciar sobre l’Estatut, l’autogovern, la plurinacionalitat o el dret a l’autodeterminació. Sempre és sempre- S-e-m-p-r-e.

 

“I què?”, plantegen alguns ara. “I què? Tant se val. Potser el que sobra aquí és el PSC. Per tant divorciem-nos, i fora problemes: fem directament una delegació del PSOE a Catalunya”. I quan ho diuen, és perquè confien que existeixi encara aquest “arraigo” identitari forjat principalment en els municipis del cinturó roig dels anys 80 i matisat pels aixafaguitarres “pijets” dels Maragalls, Obiols, Reventós i altres “virtèlies” que s’identificaven amb el catalanisme. Confien, per tant, en la pervivència d’una línia “pota negra” que obviï el pas del temps, que obviï el debat identitari i que, per damunt de la bandera catalana i fins i tot per damunt de la bandera espanyola, s’identifiqui amb la marca PSOE. Però aquesta és, com salta a la vista, una pretensió ingènua i il·lusa. Perquè la veu de Felipe i dels avantpassats immigrants ja són massa llunyanes, però també (però sobretot) perquè la veu de Susana Díaz també ho és. Llunyana i fins i tot incomprensible. De codi diferent, de llenguatge diferent.

 

Per tant no és només que quedin lluny Guerra o Felipe: és que queda lluny Díaz. Queda lluny Zapatero. Queda lluny Antonio Hernando. Queda lluny (també, malgrat ser avui l'”home proper”), Pedro Sánchez. I el més greu: malgrat el seu encomiable vot negatiu a la investidura de Rajoy i els seus crits desesperats per revertir l’abstenció del PSOE, també queden lluny Meritxell Batet i Miquel Iceta. Són més propers, sí; són més comprensibles des d’aquí, sí; podem tenir-hi una empatia gran, també; farien més feina a Catalunya separant-se ells del PSOE que no pas el PSOE separant-se d’ells, sens dubte. Però sobretot són, avui dia, la principal prova que Catalunya ja és una realitat política, social i cultural massa diferent a l’espanyola. També al cinturó roig.

 

Gràcies, Felipe.

Nou comentari

Comparteix