El set de juny de 1896 durant la processó de Corpus a Barcelona va esclatar una bomba sobre el seguici al carrer dels Canvis Nous que va ferir 50 persones i en va matar 12. La repressió policial va ser terrible: centenars de detinguts i 5 innocents executats. Aquest era el tercer dels grans atacs anarquistes a Barcelona entre 1893 i 1896, i la causa político-judicial d’aquests fets ha passat a la història amb el nom de Procés de Montjuïc.
A la Catalunya de finals del XIX hi havia grans desigualtats socials, gairebé impensables amb la perspectiva d’avui dia. El luxe burgès que s’exhibia al Liceu contrastava amb la misèria obrera encallada en condicions insalubres, esperança de vida baixa i cap expectativa de progrés. El famós ascensor social no s’havia inventat encara.
El moviment anarquista havia optat per les vagues generals, però com passa sovint, la repressió de l’Estat havia radicalitzat postures i això donava ales als partidaris de la violència. L’atemptat de 1896 atacà un acte religiós, però els altres dos, el 1893, havien estat contra la burgesia i l’exèrcit, manifestacions del poder constituït, inexpugnable i hieràtic.
El setembre de 1893 l’anarquista Paulí Pallàs va llançar dues bombes al capità general Arsenio Martínez Campos, en una parada militar a la Gran Via. Va matar una persona -que no fou el general- i en va ferir 16. Pallàs fou afusellat al castell de Montjuïc el sis d’octubre i, sense proves, es va condemnar a mort a sis innocents més, en el que podríem dir-ne un pim-pam en tots sentits.
L’altre atemptat destacat, també de 1893, es va focalitzar contra la burgesia, al Liceu. L’anarquista Santiago Salvador hi va llançar dues bombes. Fou també executat i la repressió va dur a la detenció de 415 persones en un altre pim-pam-pum.
Poc temps després, el 1896, el tercer gran atemptat -el de Canvis Nous- donà lloc a l’anomenat Procés de Montjuïc. La policia va fer gairebé mil detencions d’anarquistes, socialistes, lliurepensadors i republicans, i es clausuraren periòdics i centres obrers.
Recordo haver llegit un llibre de Josep Pla en el qual venia a dir que van aprofitar per fer neteja de veus discrepants amb el règim. Potser algú avui en diria una desinfecció. Van passar mesos amuntegats a Montjuic en calabossos infestats de rates i polls fins que un tribunal militar va sentenciar 5 penes de mort i deportació de 194 persones. Es veu clar que, de l’època de la Inquisició fins llavors, poca cosa havia canviat: neteja i escarment. El país descabezado, una vegada més. Per cert, els torturadors van ser recompensats a proposta del capità general, però no ha quedat registrat si cridaven “¡A por ellos!” o no.
Avui que la cosa va també de processos em sembla inevitable fer algunes analogies, mutatis mutandis. La memòria col·lectiva sempre és útil. I la individual també, encara que l’amnèsia selectiva et surti de franc si jugues a casa i al visitant se li demani imputació per perjuri a la primera de canvi.
