El 2018, la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera ha arribat al nivell més alt dels últims tres milions d’anys. Dels divuit anys més càlids de la història del planeta, disset s’han produït posteriorment a l’any 2000. L’11% de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle provocat per l’activitat humana és deguda a la desforestació, un percentatge que equival a les emissions de tots els cotxes i camions del planeta. La selva amazònica, que és una de les grans víctimes de la desforestació, és de fet una autèntica aspiradora mundial de carboni. Només l’1% de les espècies d’arbres que hi trobem absorbeix el 50% del carboni que s’emet a la regió.
Aquestes dades i fets alarmants posen clarament en dubte la sostenibilitat del nostre planeta. Durant massa anys, el concepte de creixement econòmic no ha tingut en compte l’impacte ambiental que genera l’activitat econòmica. És més, massa sovint l’ha minimitzat. I a mesura que creix la població mundial i disminueix la disponibilitat de recursos naturals vitals com l’aigua, l’emergència climàtica s’intensifica cada vegada més. El gran problema és que encara hi ha massa economies arreu del món que depenen del carboni i això és absolutament nefast pel futur del nostre planeta, i per tant de les generacions presents i futures.
De les 7.600 milions de persones que vivim en aquest planeta, 800 milions es troben en risc de patir les conseqüències directes del canvi climàtic en forma de sequeres, inundacions, onades de calor, fenòmens meteorològics extrems i les crescudes del nivell del mar. A causa d’aquestes crescudes, es perden cada any superfícies d’ecosistemes costaners més grans que la superfície de la ciutat de Nova York. En realitat, el que estem perdent són barreres naturals contra els fenòmens meteorològics extrems que afecten directament les comunitats costaneres del món, però no només això. Aquestes barreres naturals també participen en la reducció de les emissions de diòxid de carboni.
Científics de reconegut prestigi d’arreu del món estan d’acord en una cosa: la preservació dels ecosistemes és ara per ara la manera més efectiva i menys costosa de fer front a l’escalfament global i abordar l’emergència climàtica. Per tant, els ciutadans tenim a la vegada la responsabilitat de contribuir activament a la preservació dels nostres ecosistemes i pressionar sense descans els nostres responsables polítics perquè preguin mesures immediates i valentes per revertir les conseqüències de dècades de creixement provadament insostenible a llarg termini. No n’hi ha prou amb firmar acords i fer públiques les bones intencions. Per tal d’articular una veritable transició per la sostenibilitat, cal que revisem profundament la nostra escala de valors com a societat, i de retruc, com redefinim el progrés.
