Hi ha mil preguntes pertinents que es podrien fer als partits polítics independentistes. Sobre la gestió de la Covid, sobre els seus debats estratègics o sobre la seva proposta de cara a les eleccions autonòmiques del 14F. De preguntes no en falten. Però, en aquest article, d’aquestes mil només en formularé una i molt concreta: acataran JxC, ERC i la CUP la prohibició de parlar català al Congrés? Sí o no? Mentre espero la resposta, algunes reflexions sobre el tema.
La prohibició del català al Congrés no és nova. Fa temps que la coneixem i cal recordar totes les vegades que gent com Joan Tardà va forçar situacions per fer palesa aquesta prohibició. Cal recordar les moltíssimes batalles de diversos sectors socials, arreu de l’Estat, per denunciar aquesta situació. Malgrat tot això, la prohibició segueix profundament vigent. I ho vam comprovar aquesta mateixa setmana en què una presidenta del Congrés del PSC prohibia parlar en català i retirava la paraula a qui ho intentava. El rifi rafe es produïa quan es responia a una proposta de Vox per esborrar del mapa la llengua catalana. L’endemà, però, els mateixos diputats que desafiaven el reglament del Congrés parlant català, debatien i intervenien en castellà, com si no hagués passat res. Com s’ha fet tota la vida. Claudicant i acceptant la prohibició.
Anem per parts: el Congrés no és una oficina per tramitar la ITV. És una cambra representativa i, com el seu nom indica, exerceix funcions de representació. Què estan representant JxC, ERC i la CUP quan accepten la prohibició de parlar català? No estan representant la subordinació. Molt pitjor: estan representant l’acceptació de la subordinació.
Una altra: parlen els nostres representants al Congrés, al govern de la Generalitat, a les secretaries generals, de lleis educatives, de blindatges de la immersió, de l’escola catalana, però quan toca educar de veritat, tot se’n va per l’aigüera. Quin missatge estan donant els nostres representants als nens i nenes, als joves i a la població en general quan accepten que es prohibeixi el català al Congrés? Us ho dic ràpidament: que està bé queixar-se de la injustícia, però que no cal arriscar res per combatre-la. Que pots fer una mani, un tuit o un article, però després el que cal és acatar. No sigui que la lluita comprometi els teus interessos. D’aquesta manera, més enllà de les paraules, emergeix el missatge profund, el real: accepteu, com fem nosaltres, una prohibició injusta. Representar té això: que el missatge és el que fas. “El mitjà és el missatge” deia McLuhan. I el mitjà, en aquest cas, és un castellà que t’has deixat imposar. A partir d’aquí, pots dir missa. I parlant de dir missa: l’any 2020 el Congrés imposa el castellà com a “la lengua de todos“. Una idea de lingua franca que fins i tot la institució més conservadora de la Història, l’Esglèsia Catòlica, va haver de revisar, fa més de 50 anys, acceptant les “llengües vernacles”. Per cert: vernacles, del llatí vernacŭlus, que vol dir nascut a la casa d’un.
Una altra. Entenc que una desobediència persistent a acatar la prohibició del català al Congrés pot suposar costos pels partits: menys minuts de tele, menys subvencions, sancions econòmiques i ves a saber que més es poden inventar els que prohibeixen el català al Congrés. Ho entenc i, si aquest és el debat, debatem. Però si us plau, si us plau, si us plau: que ningú intenti justificar l’acceptació de la prohibició dient que hi ha d’altres temes importants a banda d’aquest. Per això no necessitem a JxC, ERC o la CUP. Ja tenim a Arrimades i els seus “problemas reales de la gente“, que és la manera de dir que la cultura i els anhels polítics de milions de persones són això: irrealitats inventades. Si us plau: aquesta excusa no.
Una altra: “si fem això estarem fent el que volen ells”. Encara que no ho creieu, he sentit aquesta justificació. Lamentablement està molt estesa i cal entrar-hi. Acceptar una prohibició perquè si no l’acceptes faries enfadar més qui prohibeix és un raonament que només pot entendre’s des d’un punt de vista psiquiàtric. Des d’un punt de vista racional i lògic la cosa està clara: ells volen que no es parli en català. I JxC, ERC i CUP ho accepten. No hi ha més.
Una altra: la meva llengua materna és el castellà. I segurament això és perquè al meu país de naixement el castellà ha esborrat del mapa, a sang i foc, les altres llengües que es parlaven al meu país. No vull que segueixi passant. Com a persona que té el castellà com a llengua materna, demano als meus representants que lluitin contra aquells que fan servir la meva llengua materna, el castellà, per esborrar del mapa el català. Com a castellanoparlant que viu a Catalunya, exigeixo els meus representants que defensin també la meva llengua i no la deixin en mans dels feixistes que els prohibeixen parlar català.
En fi, podria seguir una bona estona més, però crec que amb això, per començar, ja n’hi ha prou. Podria també demanar-ho als Comuns i fins i tot al PSC, però ja no n’espero gairebé res. A veure si esperar una resposta de JxC, ERC i CUP té algun sentit. Com deia al principi, hi ha mil preguntes que es podrien fer a aquests tres partits. Però la resposta a la pregunta que formulo en aquest article, de ben segur, ens donaria pistes sobre les 999 restants.
1 
