Sento Carles Riera entrevistat a Catalunya Ràdio per Laura Rosel. El diputat de la CUP explica les seves “propostes de mínims” per mirar de posar pau entre ERC i Junts. El punt número 2 parla de “construir un mur de defensa dels drets que no caben en el marc de l’estat”. Rosel pregunta què vol dir exactament això, demana un exemple. Riera diu: “per exemple, si el Parlament aprova una llei social i el TC la tomba, ens comprometem a desobeir”. La periodista no repregunta i ens quedem amb les ganes de saber com es fa, això de desobeir una sentència del TC que deixa sense efecte una llei.
“Desobeir” és una de les paraules fetitxe que el procés ha aconseguit buidar de contingut a base de fer-la servir en qualsevol context. Queda bé, queda radical, queda conseqüent, et converteix en no-sospitós de rendició. Carles Riera, però, sap perfectament que la desobediència institucional té les cames molt curtes. Cap funcionari de la Generalitat aplicarà una llei no vigent. Cap empresa complirà una llei no vigent. Cap mosso i cap jutge faran complir una llei no vigent. Si el Parlament aprova –m’ho invento– una llei que obliga els grans tenidors a cedir un tant per cent dels pisos de la seva propietat per a lloguer social, i el TC la tomba, els grans tenidors no cediran pisos i punt, i l’administració no podrà fer-hi res.
Tampoc podran fer-hi res els diputats, excepte mirar de fer una altra llei que busqui un efecte igual o semblant i sí que passi el sedàs del TC. Cosa que no té res a veure amb la desobediència, per cert. El valor d’una llei tombada és estrictament polític: fer explícit el contraprojecte republicà, posar en evidència tot allò que no es pot fer en el marc del Regne d’Espanya i sí que es podria fer en una Catalunya independent. Però des del punt de vista executiu, res. Paper mullat. El moviment independentista no tornarà a avançar si abans no desmunta les seves pròpies ficcions.
Això que acabo d’escriure és la mena de cosa que et classifica automàticament com a sospitós de rendició davant de determinada bombolla indepe, però és la veritat: la desobediència institucional té les cames no curtes, curtíssimes, i només és imaginable i útil en una hipotètica fase resolutiva del conflicte, com a cop de gràcia final de la ruptura. Per això s’agraeix tant que algú hagi decidit posar fil a l’agulla de la desobediència possible i útil, la que a llarg termini sí que pot posar el sistema contra les cordes, que és la desobediència civil, la que practiquen les persones organitzades, no les institucions. En l’acte de celebració dels 60 anys de l’entitat, Òmnium va anunciar la creació de l’Escola Guillem Agulló de formació en democràcia, drets civils i desobediència, un dels projectes estratègics de l’entitat per als pròxims anys. Només que la meitat dels independentistes que omplen les xarxes exigint desobediència a les institucions s’apuntin a l’escola, aquest país podria estar construint el moviment de desobediència civil més potent d’Europa.
No és casualitat que Omnium tingui més de 186.000 socis, més que el Barça i més del doble que qualsevol altra entitat privada independentista. Amb perseverança i intel·ligència ha sabut construir una organització sòlida, que es pot pagar els projectes de la seva butxaca gràcies a les quotes dels socis, que no participa de les lluites caïnites de l’independentisme, que ha fugit de la temptació autorreferencial i ha sabut establir connexions i complicitats fora del cercle viciós i viciat del moviment, que no oblida mai el mig i el llarg termini, que reconeix la complexitat, que transmet combativitat, rigor i alegria alhora, i que té un lideratge reconegut per tothom –l’únic lideratge independentista reconegut per tothom– en la persona de Jordi Cuixart. Posats a triar una entitat privada per exercir la direcció estratègica de l’independentisme, jo no tindria dubtes. Però no em facin massa cas, que no sóc neutral: sóc soci d’Omnium i m’estimo la criatura com si l’hagués parit jo.
147 
97 
