Les previsions que el Fons Monetari Internacional va fer el dia de Sant Joan són molt pessimistes. Segons els seus experts, tot indica que l’economia de l’Estat espanyol sortirà molt malparada de la pandèmia del coronavirus. Els càlculs són poc esperançadors: es preveu que hi haurà una caiguda del 12,8 % durant l’any 2020 i que l’any 2021, el creixement econòmic només serà d’un 6,3%. Així doncs, està previst que no serà fins l’any 2022 quan es podrà tornar a parlar de recuperació. I és clar, aquest és un mal panorama per poder posar fil a l’agulla a totes les polítiques públiques que caldran per a la represa. I és que a ningú se li escapa que ara mateix és urgent resoldre la situació d’emergència social que moltes persones ja estan patint i Les necessitats de molts col·lectius i empreses que topen i conviuen amb les conseqüències del confinament i el tancament.
La gestió d’aquest panorama devastador a Catalunya pot ser encara més complicada. D’una banda, perquè la centralització que ha dut a terme el govern del PSOE i Podemos durant l’estat d’alarma ha estat un torpede a la línia de flotació de l’autogovern. En conseqüència, recuperar-lo de manera real no serà senzill. I és que tot sembla indicar que el PSOE se sent molt còmode amb aquest escenari i que les seves aliances silents amb C’s només faran que reforçar-lo, sobretot pensant en una propera onada de la COVID. En segon lloc, perquè el coronavirus només ha agreujat -encara més!- la crisi de l’independentisme. Ai las! No sé si pot estar més despitat! Ni les batalles internes dels partits, ni les batalles entre partits, ni la dèria lamentable de no posar-se d’acord per a res, no facilitaran les respostes conjuntes a cap embat que es pugui presentar durant les properes setmanes o mesos. Encara més quan estem abocats a unes eleccions que el MH President Quim Torra va anunciar el proppassat 29 de gener, quan va donar per acabada una legislatura a causa del nombrosos conflictes entre Junts per Catalunya i ERC. Ara, és obvi que el coronavirus ha sentenciat la legislatura però també es fa evident la dificultat per fixar una data, sobretot mentre els científics i sanitaris ens anunciïn que a la tardor podem rebre una segona onada de la COVID. I malgrat tot, està clar que, d’una manera o d’una altra, cal aturar el desori existent entre els independentistes. Només el termòmetre de la ciutadania, decantant-se per una de les dues estratègies existents, podrà esclarir la situació.
Però mentre això no passi, cal avançar cap a la represa real. És vital que el govern català actuï. I és essencial que opti per polítiques públiques decidides, valentes i contundents que aportin solucions al desastre econòmic que ha implicat la pandèmia sanitària. Entre moltes d’altres coses, és molt imperiós posar en marxa les polítiques socials per a les persones que estan en risc de pobresa; la redefinició del model de residències; la millora de les condicions de totes i tots els sanitaris; la defensa dels autònoms; el reforç d’un model de comerç local que dona feina a milers de persones; el suport a les microempreses i les petites empreses que són majoria dins del nostre teixit empresarial i l’esclariment de com hauran de funcionar les escoles al setembre. La COVID ens ha tancat a casa i ens ha abocat a viure mirant el nostre melic, amb la nostra gent més propera. Ha implicat que hàgim viscut tres mesos en el nostre context més contigu i ens ha ensenyat que els nostres veïns i veïnes són capaços d’aportar moltes solucions. Si això ha estat així entre la ciutadania, com no hauria de ser amb les solucions polítiques? Vostès hauran vist, com servidora, que la centralització de l’Estat espanyol només ha generat confusió i males praxis. Per això defenso que les solucions seran molt millors si s’adopten des de la proximitat que no pas des de la llunyania. I per això demano -i reclamo- al govern català que, mentre estigui operatiu, opti per polítiques públiques que defensin les persones i el model català. Només així avançarem amb la represa. Només així construirem un país que ens ha quedat tocat.
