El cap de setmana polític, marcat pel 90è aniversari d’ERC, convida a la reflexió amb perspectiva històrica. No tant sobre el partit republicà (ja se n’han publicat molts articles, i més que se’n publicaran), sinó sobre una cosa més àmplia i més antiga, de la qual ERC forma part: el catalanisme, un moviment de reconstrucció nacional que fins fa molt poc no ha mutat en moviment d’emancipació nacional. La perspectiva històrica sempre ajuda a situar les coses.
Catalanisme és sinònim de reconstrucció perquè parteix d’un cràter, el que deixa la Guerra de Successió al tron d’Espanya. La catàstrofe de 1714 és tan gran que trenca la continuïtat històrica del país. Institucions i llibertats polítiques arrasades. Llengua arraconada. Aparell simbòlic substituït. Catalunya convertida en un apèndix provincial de Castella i una mamella fiscal per al Regne d’Espanya. Un zero absolut, un no-país.
Qualsevol cosa que vingués després, per tant, només podia ser en clau de reconstrucció. I el que va venir després va ser el catalanisme. Va trigar més de cent anys, però va començar a treure el cap primer en forma de folclorisme lingüístic, per després, poc a poc i durant tot el segle XIX, anar prenent cos cultural i polític. Quan les entitats catalanistes formulen les Bases de Manresa (1892), primer text polític articulat i col·lectiu del moviment, han passat 178 anys de la caiguda de Barcelona. Cent setanta-vuit. I abans no es constitueix una primera i modesta institució d’autogovern, la Mancomunitat de Catalunya (1914), passen 22 anys més.
La història és atzarosa i juga amb les xifres: l’any 1914, quan Prat de la Riba es posa al capdavant d’aquesta agrupació de les quatre diputacions provincials del país, han passat exactament 200 anys del desastre de 1714. Des de Prat de la Riba, ja tot és reconstrucció. La que fa la Mancomunitat sobre les cendres dels dos-cents anys anteriors. La de Macià i Companys amb la Generalitat republicana, sobre les cendres de la dictadura de Primo de Rivera. I la de Tarradellas i Pujol, sobre les cendres d’una altra dictadura més llarga i sagnant. Reconstrucció, reconstrucció i reconstrucció, sense més horitzó polític concret que continuar la reconstrucció.
Aquesta és una dada que l’independentisme, com a expressió majoritària actual del catalanisme, no hauria de perdre mai de vista. La recerca de la ruptura entesa com a esdeveniment no pot fer oblidar que la nació encara està a mig construir, i que la construcció nacional no és un esdeveniment puntual i èpic, sinó un procés històric llarg que té la seva pròpia lògica i ritmes, que ve de lluny i que ha de continuar, s’aconsegueixi o no la independència. Ajustar els ritmes i llenguatges ansiosos de la ruptura amb els obligadament serens de la reconstrucció nacional no és feina per a aprenents, ni per a milhomes, ni tampoc per a covards. És feina per a polítics de debò. En tenim?
26 
33 
