Com és abastament sabut, tota crisi genera oportunitats que van molt més enllà dels problemes que origina. Així les guerres poden reforçar el poder establert però, igualment, poden provocar canvis d’hegemonia o aparició de nous actors i substitució d’anteriors; així mateix, les crisis econòmiques són incitadores de canvis de model, refinaments de l’existent o senzillament noves oportunitats de negoci. Pensadors com Clausewitz, Schumpeter, Adam Smith, Hayek o en les darreres dècades Henry Kissinger han teoritzat sobre aquests grans canvis i, malgrat les diferències, tots ells ho han fet des d’un pragmatisme que els allunya de la utopia i també del catastrofisme distòpic. Durant la Guerra Freda la gent informada sabia que precisament per la existència de dues superpotències atòmiques el perill de col·lapse nuclear era impossible. Ningú gosaria fer el primer pas cap a l’autodestrucció, com així fou.
Tots aquests grans pensadors han tingut un nivell intel·lectual que es troba a anys llum dels nostres polítics actuals i els seus assessors, obsessionats tots ells amb el curt-terminisme que obliga el fanàtic i cínic culte demoscòpic que impossibilita la presa valenta i sàvia de les decisions a mig o llarg termini. Avui la teoria de l’elecció racional ha mort pels seus propis instruments, en un món com l’occidental, en clara i depriment decadència; no només econòmica i política, també de valors que és la vertaderament important. El comunisme soviètic no va caure per una greu crisi econòmica producte de la baixada del preu dels carburants en un terriblement ineficient i injust sistema econòmic. El gran mal del comunisme fou el mal moral que ocasionava aquest, producte d’un maquiavel·lisme indecent i relativista que feu que milions de persones educades en aquesta religió civil perdessin la fe i, més important encara, no la traspassessin a les generacions que els seguiren.
La democràcia liberal i el capitalisme, lluny de situar-los a la fi de la història que deia un embriagat i esponsoritzat Fukuyama, comencen a ser més qüestionats que mai i llurs institucions com la UE, Nacions Unides, FMI i llarg etcètera malden per navegar en un horitzó ple de les incerteses que albira la tempesta i ben poques de les certeses que acompanyen a l’optimisme i l’esperança. Avui Europa, la pàtria del pa, del circ i de l’estètica hedonista, lluny de ser la solució comença a ser el gran problema del món. La festa s’ha acabat, diríem, i avui, diguin el que diguin els nostres governants, ja no la podem pagar. Calen nous consensos, difícils d’assolir en societats creixentment heterogènies i desarrelades en el miratge, no pas oasi, multicultural i relativitzador. Tornem als orígens o fugida cap endavant a l’estil Puigdemont? Per orígens no s’entén rendir-se plantant galta, braç i “pompis” per anar diligentment, com a bon i obedient jan, cap a la presó a l’estil Junqueras.
Són els valors que tant brillen per la seva absència com a societat, els que ens han d’apropar a totes les persones malaltes d’aquest virus i als més vulnerables en especial els nostres grans i els més desvalguts, però també degut a aquests valors hem d’allunyar-nos de missatges i visions catastrofistes propis de films de sèrie B. Les mesures emprades són més pròpies d’aquells que volen posar portes al camp i d’aquells que els arbres els fan no veure el bosc. Seguirem ignorant hipòcritament l’existència de l’elefant a la nostra pròpia cambra? O estem disposats a fer front els actuals problemes de la humanitat des del coratge que sempre s’amara del rigor? Defugirem sectarismes, dogmatismes mares de tots i, dic tots, els totalitarismes? Ens decantem per populismes curt-terministes insolidaris i, a voltes barroerament xenòfobs? O, per decisions difícils però que ens han de fer vèncer el determinisme del darwinisme social i cultural? Heus aquí el gran dilema existencial. Humanisme versus relativisme, de fet la mare, irresolta a la pràctica, de totes les batalles.
Que la cancellera Merkel afirmi que el 70% dels alemanys s’infectarà o que Johnson (Boris) informi que ens hem de preparar per perdre bona part dels nostres majors arran del problema que avui ens ocupa, indica que o ben poc els importa el destí de la seva gent o que amb aquest alarmisme en treuen un rèdit polític que s’anomena control social, servint-se per a tal efecte del recurs més covard, miserable i vell de tots: la por. Quan Pedro Sánchez, diàleg fútil escola Zapatero, diu que guanyarem la partida al virus demostra que frivolitat, banalitat i estupidesa avui presideixen la política a Espanya. De fet, venim de Rajoy i Zapatero, no ho perdem mai de vista. I quan la senyora consellera Alba Vergés es posa a plorar per parlar dels malalts del virus o l’adjunt a president de la generalitat Quim Torra lamenta la invasió competencial a compte del virus, no importa a ningú perquè a Catalunya ja fa temps que gràcies a ERC i la postconvergència de noms i ídols diversos, no tenim autogovern.
Acabo: la irresponsabilitat de confinar poblacions senceres ens deixarà unes conseqüències duradores en formes avui d’intangibles que demà apareixeran com a costoses factures, ben tangibles, a l’estil de violència de gènere i/o familiar, aparició o recrudescència de velles i noves addiccions de tot tipus, malalties de la ment i de l’ànima com angoixes, inseguretats i llarguíssim etcètera impossible d’esmentar. A banda d’aquest menú complet, tindrem a bé de carregar-nos unes economies que no es trobaven abans de la crisi del Covid-19 com per ballar amb un peu de felicitat i joia. És el problema d’afrontar els problemes en base a petits pedaços per mor de no fer-ho a través de la valentia que impliquen les altes decisions que diferencien un estadista d’un aprenent a polític. Això és avui el que ha esdevingut la nostra classe política, referent d’una societat líquida i empetitida per la seva pròpia covardia en forma de negligència o tant-semenfotisme. I dic tot això, bo i esperant equivocar-me de bat a bat, perquè del que parlem en definitiva és de patiment humà i això no hauria de deixar indiferent a ningú. Nihil plus.
