El prestigiós politòleg Joseph S. Nye va publicar, a la dècada dels noranta a Foreign Policy, el seu concepte més cèlebre: el del “poder tou”. El soft power, explica Nye, és la capacitat d’atraure i cooptar, més que no pas d’amenaçar a través de la coerció. La teoria del poder tou, per tant, ha canviat radicalment la manera com ens hem d’afrontar a l’anàlisi de les relacions internacionals, essent l’última gran evolució d’aquella disciplina científica de la qual alguns situen els orígens amb l’strategos Tucídides (460aC-396aC) o, més contemporàniament, en un supervivent de Waterloo i el Wavre, Von Clausewitz, qui va encunyar la seva cèlebre frase: “La guerra no és simplement un acte polític, sinó un vertader instrument polític, una continuació de les relacions polítiques, una gestió de les mateixes però amb altres mitjans”.
El poder tou dels estats, encarnat gràcies als seus valors polítics, en la seva fortalesa econòmica o la seva capacitat d’influència cultural esdevé essencial per definir el seu posicionament geopolític. De fet, el soft power és directament proporcional a la seva capacitat de marcar l’agenda. En les darreres dècades hi ha hagut quelcom que ha estat decisiu a l’hora de valorar aquest grapat d’actius que acaben configurant el soft power dels estats: el seu nivell d’innovació, la força intel·lectual dels seus parcs de recerca, els seus resultats científics.
La crisi del coronavirus ho ha accelerat tot, fins i tot diríem que ho ha sacsejat durament. Vam ser tots conscients que la COVID-19 no era una broma quan el Mobile World Congress es va cancel·lar. Però, ja llavors, a la por d’una epidèmia s’hi va sumar una possible explicació geopolítica: les grans marques nord-americanes de tecnologia arribaven a Barcelona patint per seguir el ritme de les companyies xineses en la seva lluita pel control del 5G. Ja de bon començament va posar-se de manifest que frenar el coronavirus s’hauria de fer en paral·lel a una nova guerra freda entre l’administració Trump i la de Xi Jinping: entre el neoliberalisme conservador i el capitalisme dirigit, tots dos desitjosos de controlar les futures autopistes de la informació i el coneixement.
Europa no va aturar la pandèmia. De fet, Itàlia, Espanya, França i, més recentment el Regne Unit, han estat dels països que més l’han patit. A Itàlia van passejar-se combois russos d’ajuda humanitària en missió oficial, al mateix cor de l’OTAN. El mercat xinès proveïa d’equips de protecció individual les col·lapsades estructures sanitàries europees i una lectura ràpida i comparada d’estadístiques permetia adonar-se que, en línies generals, els països que havien destinat més diners en R+D eren també dels que estaven aguantant millor el cop. Mentrestant, Trump aprovava un dels plans més ambiciosos d’estímul econòmic de la història dels Estats Units (2,2 bilions de dòlars) a final de març, però va jugar públicament a fer la gara-gara a Beijing, com si això no anés amb ell, fins que els morts no li han permès tapar la veritat.
La cursa per ser el primer país a treure la vacuna contra la COVID-19 és el darrer episodi, potser el més interessant, d’aquesta guerra freda entre Orient i Occident. Més enllà de la política de vol gallinaci que a Espanya ha catalogat a excel·lents científics com a “nostres” o “seus”, que ha fet caure novament a alguns diaris de la Brunete a fer titulars que abracen el negoci de les veritats interessades, la diplomàcia científica torna a fer competir els Estats Units –i la seva òrbita– contra la Xina en una carrera sense precedents. Aconseguir la vacuna no serà només un èxit comercial per alguna de les farmacèutiques implicades (AztraZeneca, Pfizer Inc., Sanofi o Moderna), sinó que per Trump o Xi Jinping serà similar a una gran victòria militar. Una victòria de model polític. La carrera per publicar els primers resultats positius de les investigacions que s’estan portant a terme així ho demostra, siguin els de l’Institut Jenner de la Universitat d’Oxfort amb primats o els de l’Institut de Biotecnologia de Beijing ja amb 108 pacients humans, com va anunciar The Lancet.
Un altre prestigiós científic social nord-americà, Nicholas J. Cull, va publicar fa més de deu anys (2008) la seva coneguda taxonomia de components de la diplomàcia pública. Cull situava al centre de l’acció paradiplomàtica la necessitat de monitoritzar com et veuen els altres, la defensa i la promoció dels teus interessos a través de les relacions públiques, l’ús de la cultura com a vector de posicionament, el foment de l’intercanvi de talent i, finalment, la creació d’un entorn mediàtic còmplice a nivell internacional. Cull assumia que aquestes accions es poden desenvolupar en paral·lel, amb temporalitzacions diferents i que no tots els estat excel·leixen en totes.
Ara bé, abans d’acabar la primera dècada del segle XXI, la idea d’una “diplomàcia científica”, que permetés –explica el professor d’innovació de la Universitat de Shanghai, Alexis Roig– “posar un ecosistema del coneixement al servei dels gran reptes que la història reservava a la humanitat”, no era ni mencionada a l’article que va entronitzar el fundador del USC Center on Public Diplomacy. Avui, no només n’hi ha prou en intercanviar talent, sinó que cal captar-lo per posar-lo al servei del desenvolupament d’una comunitat. En poc temps, el reset a què s’enfronta el planeta –sigui a causa del canvi climàtic o de les noves pandèmiques que tots ja preveiem– ens han fet adonar que –com diu Roig– “la ciència és el nou vector de la geopolítica mundial”. La ciència, indispensable per ampliar el poder tou: val més retenir talent que armar soldats.
