L’incendi d’una nau ocupada del barri del Gorg a Badalona, a banda de nombrosos ferits i víctimes mortals, ha evidenciat el racisme institucional que afecta aquells que malviuen als marges del sistema. Són els exclosos, els oblidats, els invisibles. Històries de migracions, cerca d’oportunitats i la ferralla com a ingrés vital que no arriba al mínim. Confinaments, crisis pandèmiques i precarietats agreujant la seva situació, sobreviure és tenir un lloc a recer de l’hivern en una nau i una xarxa de persones en la teva mateixa situació per entendre’t, per sortir-te’n. Allò que ha cremat és una oportunitat, és casa, és el futur.
El fum feia flaira de vergonya. No per qui hi vivia, sinó per qui ara fa veure que se’n preocupa. Tots els polítics s’han afanyat en mostrar-se alarmats, preocupats i solidaritzats amb les víctimes de l’incendi, però és bo recordar que, fins ara i des de fa dotze anys en aquest cas, havien ignorat sistemàticament la situació. Hipocresia en cotxe oficial. Ningú es va preocupar d’ells, només per assenyalar-los com indesitjables, per criminalitzar-los.
Això que ha passat no és anecdòtic. Quantes naus plenes de gent, on ara es passa fred i gana, on ara no hi ha llum ni aigua, hi ha al nostre país? No és Badalona, amics, és el sistema. La pobresa, la passivitat i la ineficiència de les administracions, són les que maten. Si cal buscar un responsable, no és una espelma en un matalàs. Els piròmans són econòmics, polítics i burocràtics.
Fa aproximadament un mes, els jutjats havien ordenat prop de 450 desnonaments en quaranta dies. Milers de persones obligades a sobreviure en infrahabitatges, baixos comercials, oficines bancàries, naus industrials i carrers. Els Mossos i els sicaris, com sempre, deixant gent sense casa. No és un accident a Badalona, és un crim organitzat pel capitalisme immobiliari a escala nacional. La tragèdia que ara tothom té en boca es diu pobresa, sense papers, degradació, indiferència, perifèria i injustícia.
Tot comença amb la vulneració del constitucional dret a un habitatge digne. Es veu que hi ha uns articles de la carta magna que són paper mullat, mentre que altres són intocables i irreformables. Qüestió de prioritats i poders. En fi, que amb el dret a un sostre digne vulnerat, entres en una cascada de vulneracions, fins perdre la vida. Una vida que no val prou per als especuladors, els fons voltors i els bancs que expropien. I no és que manquin habitatges, no. Hi ha massa cases sense gent. A Badalona només, comptem vuit mil pisos buits, la gran majoria en mans de piròmans encorbatats per als quals quatre parets valen més que una vida. Criminalitzen l’ocupació sense veure que, amb els drets vulnerats, la necessitat no pot ser delicte, és supervivència, és dignitat.
I amb tot, el govern més progressista de la història ha tornat a ajornar l’aprovació de la moratòria de desnonaments durant l’estat d’alarma. EH Bildu i ERC van retirar una esmena dels pressupostos que la demanava. El PSOE va prometre aprovar-la al següent consell de ministres i, oh! sorpresa, ha incomplert la seva promesa. Una de tantes més. La violència institucional comença a la Moncloa i acaba en un incendi d’una nau a Badalona, emportant-se vides.
El problema és també que les administracions no fan la seva feina per tal de garantir els drets bàsics de la ciutadania. És pràctica habitual de molts ajuntaments no empadronar qui ocupa. Sense padró, no hi ha accés als serveis socials i el dret a la salut es veu vulnerat. I ara les autoritats es queixen de tenir poca informació. Doncs sí, senyors, no saben quants eren en aquella nau perquè no els van deixar empadronar. No tenen papers perquè la llei d’estrangeria impedeix el tràmit. L’incendi comença amb una espelma perquè no tenen llum. Anar a l’arrel dels problemes sempre és més difícil que donar la culpa a les víctimes, però és l’única opció per poder parlar de garantir drets humans. Acollir, legalitzar, garantir.
Albiol, piròman en cap, aquell que volia limpiar Badalona, l’única atenció que ha donat a les persones que malvivien en aquella nau ha estat enviar més sovint patrulles de policia i criminalitzar la seva existència. Cap atenció a la seva salut. Cap alternativa per sortir de la pobresa. Per a aquell alcalde xenòfob, no són veïns, no són persones. Sobren. Davant la criminalització dels més vulnerables, tenim l’organització i els moviments populars com a resposta. Veïns i veïnes de Badalona que s’han organitzat per assistir amb mantes i aliments els centenars de persones que malvivien en aquella nau. Si hi ha una guspira d’esperança contra els incendis, és aquesta. Humanitzar l’altre.
1 
