Pujar a la Val d’Aran en autobús des de Barcelona són 5h30, a un preu de 70 euros anar i tornar. L’opció més sostenible del tren, directament no la tenim. Fa anys que el Pirineu demana millores en el transport públic, però cauen sempre en un sac sense fons – pressupostaris –. Només hi ha diners per rescatar estacions d’esquí deficitàries i amb un futur compromès pel canvi climàtic, encara en els recentment aprovats pressupostos del Govern de la República Verda. Parlant de repúbliques, la digital tampoc ens ha arribat a tots aquí dalt, deu ser que som massa pocs per tenir una connexió a internet i de telefonia mòbil de qualitat. D’inversions en infraestructures la llista és llarga i el greuge històric, però clar, si no hi ha Jocs Olímpics ja ens en podem oblidar. Sí, el meu Govern em fa xantatge.
Aquest dissabte passat, l’estació d’esquí de Baqueira-Beret ha venut més de 17.000 forfaits de dia, sumats a tots aquells que tenen el de temporada. L’Aran ha duplicat la seva població, però el manteniment de carreteres i serveis bàsics, com la recollida de residus, només el paguem els aranesos amb els nostres impostos, la resta, per l’empresa privada. Cues quilomètriques, veïns i veïnes que arriben tard a treballar i serveis d’emergències que triguen massa en arribar. Som el parc d’oci de les ciutats, però us el mantenim nosaltres. Uns pobles preciosos que, fora dels quatre dies de temporada d’esquí, esdevenen uns fantasmes inhabitats que les minses arques municipals han de mantenir tot l’any. D’externalitats negatives del model turístic la llista és llarga i la paciència infinita, però clar, al projecte de Jocs Olímpics de tot això no en podrem parlar.
Anem a l’habitatge, en la majoria de municipis no hi ha limitacions pel que fa al lloguer turístic, fet que fa una quimera el trobar un lloguer anual a un preu normal. Dic normal perquè l’Aran té el mateix índex de preus que Barcelona, sense ser Vielha el passeig de Gràcia, ja ens entenem. Els joves, eternament a casa els pares; o a la ciutat, doncs no poden tornar en acabar els estudis a no ser que es dediquin al monocultiu turístic, el sector amb els salaris més baixos de tots. Condemnats al mileurisme o a la diàspora. Temporada d’hivern aquí, temporada d’estiu allà. De causes del despoblament rural la llista és llarga i la boca se l’omplen molts polítics, però clar, trenta dies de Jocs Olímpics ens projectaran internacionalment i ens salvaran.
Ens enganyaríem si diguéssim que l’oposició als Jocs Olímpics és només deguda al desconeixement del projecte que votarem a la consulta organitzada pel Govern. Qualsevol alcalde del Pirineu que ho afirmi haurà caigut en la lògica capitalista curterminista de buscar a la desesperada un futur i uns ingressos per a que el seu poble no es buidi. No hi ha projecte definit, però la qüestió va molt més enllà. Com a pirinenca, us dono tres raons, a vosaltres de sumar-vos a la perspectiva crítica que malda per tenir una vida digna i un futur sostenible entre muntanyes o sucumbir a la campanya mediàtica per terra, mar i aire de les elits polítiques i econòmiques, les que sempre s’han enriquit a costa del patiment de la classe treballadora.
Primera, el Pirineu és un territori històricament oblidat en inversions, com altres territoris, mal anomenats perifèrics, amb poca població. El greuge històric que sentim no es pot comprar amb el xantatge dels macro-esdeveniments esportius. Ens sentim maltractats pel capitalisme governant que pensa en euros/habitant i que obvia el preu a pagar pels pirinencs degut a un model turístic estacionalitzat i caduc. És responsabilitat del Govern vetllar per la qualitat de vida de tots els habitants de Catalunya i, al Pirineu, ni ho ha fet prou, ni ho fa ara amb el projecte de Jocs Olímpics. La recepta, justícia social i sostenibilitat.
Segona, és el Pirineu qui paga les conseqüències de la festa olímpica. No és només la destrossa del territori per un urbanisme sense límits ni pudors, el preu de viure allà, les alternatives laborals i la perspectiva d’arrelament ben poc li importen al Comitè Olímpic Internacional, ni aquí ni a l’Aragó. De què viurem quan no hi hagi prou neu? Els científics alerten dels efectes del canvi climàtic i els polítics, com a la pel·lícula de Netflix, no miren amunt, et parlen del temps que fa, vergonyosament ignorants de la diferència amb el clima. Aquí i ara, el silenci de la Conselleria d’acció climàtica és insultant.
Tercera, que no última, el Pirineu n’està fart de que tot es decideixi des dels despatxos de Barcelona. O dels de Saragossa i Madrid. Estem cansats de ser terra d’acollida els caps de setmana i festius, però oblidats en horari laboral. Volem decidir – Berguedà i Ripollès inclosos – el nostre futur amb un Govern que ens acompanyi en la cerca d’alternatives de qualitat a llarg termini. Poder viure al Pirineu, és no hipotecar-lo, és reivindicar-lo, treure pit i creure’ns que mereixem, més que molles, decidir un futur sencer nosaltres mateixos.
1 
