És ben sabut (perquè ho va dir) que Jordi Pujol mai va veure clara l’operació de redactar un nou Estatut d’Autonomia. Pujol pensava que, plantejant a Madrid el paquet sencer de l’autogovern desitjat, se li oferia en safata a l’estat la possibilitat de marcar el topall a la baixa i tancar definitivament el progrés de l’autogovern, com va acabar passant amb la sentència del TC. Ell hauria preferit que el catalanisme continués arrancant competències i diners a través de negociacions parcials i sectorials, aprofitant tàcticament els moments de feblesa o necessitat del govern espanyol de torn. Allargar sine die el peix al cove, vaja. Hi creia tan poc, en un nou Estatut, que no el va plantejar ni quan José María Aznar necessitava CiU i parlava català en la intimitat. I aquí potser es va equivocar: si aleshores Pujol hagués posat sobre la taula un nou text estatutari, l’hauria tingut, i sense firmes al carrer ni sentència castradora del TC, perquè el PSOE no s’hi hauria oposat. I és que hi ha una constant política que diu que la dreta té dret a negociar sobre les coses d’Espanya i l’esquerra no. La mateixa cosa, feta per la dreta és sentit d’estat i feta per l’esquerra és trencar Espanya. Per això un nou estatut amb Aznar hauria progressat i amb Zapatero es va acabar estimbant. (Per això i, també cal dir-ho, per la inestimable col·laboració d’un sector molt important del PSOE del moment).
És la mateixa constant que va operar sempre en relació a ETA. Tots els intents de negociació del PSOE amb l’organització armada van ser boicotejats pel PP i per la dreta social, mediàtica, empresarial i eclesial. Si el PSOE seia amb ETA en secret en un país europeu, o si apropava els presos a Euskal Herria, s’estava produint sens dubte una traïció a Espanya que calia impedir. Però quan Aznar va governar, va poder fer el seu intent de negociació amb ETA sense boicot del primer partit de l’oposició. I això que el líder del PP va anar més enllà que cap altre governant espanyol, referint-se públicament a l’entramat politico-militar de l’esquerra abertzale com a “Movimiento Vasco de Liberación” i confirmant que ell personalment havia autoritzat les converses (novembre de 1998). De les coses d’Espanya, com dèiem, només pot negociar la dreta. És un dret adquirit per la Història.
Amb els indults i la taula de diàleg ja està passant el mateix, amb l’agreujant que aquest cop la negociació sobre les coses d’Espanya la fa no un govern socialista, sinó un de socialcomunista, diabòlic. Potser (sóc molt generós) el govern PSOE-Podemos serà capaç d’acabar posant sobre la taula una proposta política digna de ser considerada per l’independentisme, però fins i tot en aquest cas hipotètic la proposta no podrà ser mai una solució duradora, perquè la dreta espanyola i el seu aparell policial-judicial la faran inviable. No hi ha res que el PSOE i l’independentisme puguin pactar que tingui la més mínima possibilitat de durar. Si no s’ho carreguen PP-VOX quan governin, ho tombarà abans el TC. I si no, ho faran els jutges i la guàrdia civil amb noves onades repressives que faran impossible tornar a la política el conflicte polític. Aquest és el factor estructural que condemna al fracàs qualsevol intent de reformar l’estat espanyol en clau plurinacional.
L’independentisme n’ha de ser conscient i jugar les seves cartes amb intel·ligència. Negociar amb duresa i alhora amb imaginació per explorar quins son els límits reals de l’esquerra espanyola en aquest moment històric. Socialitzar i ampliar el consens català al voltant del dret a l’autodeterminació i el referèndum. Mantenir la mobilització al carrer. Multiplicar la diplomàcia exterior per fer-li cada dia més costosa a l’estat espanyol una sortida violenta-autoritària com la de 2017. Governar bé i per a tothom. No perdre cap oportunitat de sumar vots i voluntats. I preparar-se políticament i psicològica per a un procés llarg on hi haurà nous moments de confrontació i també noves oportunitats de negociació i resolució. El que ara s’està fent amb l’esquerra espanyola, un dia o altre s’haurà de fer amb la dreta. I serà aleshores, que caldrà ser molt forts: ells sí que tenen permís de la Història per trencar Espanya.
