“Acció de percebre, facultat de percebre, la cosa percebuda”. Aquestes són algunes de les accepcions que el diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans dóna per definir el mot “percepció”. És oportú recordar-ho perquè sovint, massa sovint, ens trobem en situacions de falses polèmiques lingüístiques on organitzacions com ara la nostra, la Plataforma per la Llengua, hem d’acabar defensant i explicant coses tan evidents com ara que el català és la llengua pròpia del país, que és diferent al castellà, el francès i l’italià, que té un dinamisme propi que fa que sigui de les principals a Europa en producció literària, continguts d’Internet i també pel que fa a nombre de parlants.
Aquests són només alguns dels exemples que hem d’utilitzar per poder donar un marc de referència a partir del qual podem explicar que la nostra llengua no és minoritària però en canvi viu una situació de minorització. Això vol dir que no només hi ha un marc jurídic restrictiu i laminador, sinó que també hi ha una actitud. Algú se’n recorda del que va passar quan es va intentar parlar en català al Congrés de diputats? O al Parlament europeu? O l’etiquetatge de les grans marques? És aquesta línia de minorització amb la qual cal interpretar manifestos, reportatges de televisions espanyoles que amb extraordinària regularitat han anat apareixent darrerament.
El darrer cas ha estat el de l’article de Michael Reid a The Economist. S’utilitza una percepció sobre la llengua catalana creada i atiada per certa opinió publicada i es va redirigint cap allà on cal, exagerant i traient fora de context qualsevol fet, com ara que és normal que una llengua oficial sigui present a les escoles o sigui la que utilitzi el Govern català. Per definir aquestes percepcions potser és més adient recórrer a la quarta accepció de la paraula “percepció” que dóna l’IEC: “percepció extrasensorial Informació o coneixement suposadament adquirit per vies diferents dels sentits coneguts”. Ens trobem en una dinàmica creada on cal actuar per desactivar aquesta percepció més aviat extrasensorial. Per fer-ho es poden tornar a fer exposicions efímeres, articles i parlaments enèrgics o potser treballar per tal que una llengua amb milions de parlants, com és la catalana, tingui el reconeixement oficial que li correspon a l’Estat i a Europa. Un cop més hem de seguir impulsant el català.
