Van passant els dies i les setmanes i, ara per ara, la conformació d’un nou govern a Catalunya no té data al calendari. De fet, totes les informacions al respecte que surten publicades van encaminades a donar llargues fins a esgotar uns terminis que tampoc és que siguin massa folgats. La nova prova en aquesta cansada gimcana és un congrés extraordinari de Junts per Catalunya que s’ha de celebrar els dies 7 i 8 de maig. Després d’això, haurem d’estar amatents a la invenció dels nous possibles entrebancs que ens tindran distrets fins a finals de mes i qui dia passa, any empeny. Seguint aquesta dinàmica poden acabar passant dues coses: un nou espectacle de corredisses i més jornades frenètiques i trepidants al Parlament, o bé una repetició d’eleccions que, segons el meu humil parer, és poc probable per no convenir gens a Junts per Catalunya ni a ningú amb dos dits de front.
Entretant encara hem de conèixer quins són exactament els motius de la inseparable distància entre els actuals socis de govern, tan gran que els impedeix reeditar l’acord. Els més lògics i acceptables en qualsevol negociació d’aquesta mena no s’han pas verbalitzat. És a dir, que no sabem si el problema és ideològic per ser uns massa d’esquerres i els altres massa de dretes, incapaços de posar-se d’acord pel que fa a les polítiques socials i econòmiques. Potser uns volen apujar impostos a les rendes més altes o mantenir-los com estan i els altres volen abaixar-los i retallar serveis públics. Al cap i a la fi, durant la passada legislatura hi va haver tensions per un nou tram d’IRPF per les rendes superiors a 90.000€, les mateixes que van dur a Pilar Rahola a pregar per la “classe mitjana apurada”. Ningú no ens ha revelat que aquesta en sigui la causa, però tindria un mínim de sentit.
Qui sap si el problema és la divergència en l’estratègia independentista, els uns apostant per fer una declaració unilateral d’independència llampec, instantània, i els altres partidaris d’esperar un moment més propici després d’un període d’acumulació de forces. En realitat tampoc ningú no ens ha dit que sigui exactament aquest el motiu de la discòrdia, ni coneixem amb pèls i senyals com s’hauria de materialitzar, immediatament, una opció que no passi per reforçar-se amb més suports.
Potser és que no s’entenen en el repartiment de càrrecs, dissentint en el nombre de conselleries i secretaries que toca a cadascú, en el domini de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, en la porció del pressupost de la Generalitat que toca gestionar per barba, en la visibilitat dels respectius líders i en qualsevol altra prerrogativa que se’ns pugui ocórrer relacionada amb la gestió del dia a dia. No ha pas sortit cap portaveu a dir que no s’entenen per aquestes històries, que sempre són vistes com les misèries de la política per bé que són prou rellevants.
De moment només hem pogut sentir discrepàncies d’estar per casa i d’escàs interès general, com ara la submissió de les institucions al Consell per la República, discussió que s’ha anat evaporant a mesura que es generalitzava la percepció que no tenia ni solta ni volta, o la “unitat d’acció” al Congrés dels Diputats. Curiosament, tant una cosa com l’altra van encaminades allà mateix: que el resultat electoral passi a un pla secundari. Així, el Consell per la República, associació de 90.000 membres presidida pel cap de llista de Junts, podria marcar el pas al president investit per la majoria parlamentària. També d’aquesta forma, a Madrid, un partit amb només quatre diputats podria lligar curt als dinou restants, independentment del suport popular de cadascun d’ells.
Ben pensat, potser el problema és aquest que dèiem: el de la impossibilitat d’acceptar amb naturalesa i esportivitat democràtica el dictamen de les urnes. Per això aquest interès en imposar mesures que l’adulterarien de manera artificial portant l’aigua sempre cap al mateix molí.
270 
219 
