Hi ha qui no ha entrat mai en una llibreria, ni posat els peus en una biblioteca, ni llegit un llibre i l’únic que té a casa és el llibre de família. Per a molts, la premsa esportiva constitueix la sola lectura diària. Alguns dubten si Job és un futbolista de l’Ajax o del PSG, hi ha estudiants universitaris per als quals José Antonio era el marit de Cleopatra i molta gent convençuda que Plató és el nom d’una clínica, o, més aviat, Platón, en castellà, perquè, com tothom sap, el filòsof no era grec, sinó de Valladolid. Els programes sobre una colla de friquis tancats en una casa prop de Madrid o d’altres que s’embruten amb la intimitat de les persones ocupen hores i hores a les pantalles de televisió, mentre la política ha acabat sent només un judici.
Vivim en una època d’una gran indigència humanística i d’un analfabetisme filosòfic colossal, mentre es ret un culte inusitat a la tecnologia, fins a una veneració desmesurada. Avui, es pot ser un gran informàtic i, alhora, un gran ignorant de la història del món, un perfecte desconeixedor del més elemental de la cultura universal. Aquest mecanicisme del coneixement comporta un saber sense ànima, ni referents, ni contextualització cultural. Curiosament, per important que sigui un científic, sovint se’n recorden més certes afirmacions humanístiques, més que no pas científiques, com és el cas del mateix Einstein en afirmar que hi havia dues coses il·limitades, l’univers i l’estupidesa humana, tot i que de la primera no n’estava gaire segur.
Hi reflexiono mentre llegeixo La vida también se piensa de Miquel Seguró, tot un al·legat a favor de la filosofia, una matèria que hauria de formar part del currículum nuclear obligatori i que hauria de tenir en els professors especialitzats els instruments més aptes per conduir els nuclis temàtics vinculats a l’ètica individual i pública, la igualtat, la justícia social i els drets humans. La història de la filosofia és imprescindible per conèixer la història i la identitat cultural d’Europa, els orígens grecs d’una civilització que considerem nostra, el Renaixement, la Il·lustració, la Reforma protestant o la Revolució Francesa.
La filosofia, doncs, és essencial per tenir criteri propi i una actitud crítica, activa, davant la realitat, perquè posa signes d’interrogació allà on molts n’hi col·loquen d’admiració, perquè són els que hi ha vist sempre. La filosofia facilita la rebel·lia mental, la pregunta permanent, el dubte constructiu, el dinamisme enfront de la vida. A més, a tocar de la filosofia acadèmica, trobem el que podríem anomenar la filosofia de la quotidianitat, si més no en tres grans àmbits. En primer lloc, la canalla, que és qui primer formula les grans preguntes, com el persistent “Per què?” de cada cosa, davant del qual no serveix de res la resposta del “Perquè ho dic jo!“, en boca dels progenitors. En segon lloc, el refranyer és l’expressió concreta de la filosofia popular: tants caps tants barrets o bé qui mal fa mal pensa, qui matina, domina, etc., a partir d’una experiència vital acumulada a través dels segles. I, finalment, els poetes, que, amb mots delicadíssims, expressen el pensament, les emocions i les incerteses que alguns filòsofs formulen potser de forma més envitricollada, com quan J.V. Foix escriu “qui pogués acordar raó i follia” o Montserrat Abelló s’esplaia en la “memòria de tu i de mi, i de tantes preguntes sense resposta“.
La filosofia és la institucionalització del dubte, l’instrument que esdevé drecera per a formular preguntes més que no pas per a concretar respostes irrefutables. Tots hi sortiríem guanyant prestigiant més la filosofia i els filòsofs, tan lluny dels mitjans, la consideració general i el coneixement públic de què disposen altres àmbits de la cultura com la literatura. En el segle de la diversitat i les identitats, filòsofs com Lévinas han esdevingut de lectura obligada, més que mai, amb la noció d’alteritat. De fet, tots som l’altre, per als altres, en la dialèctica del jo/tu, nosaltres/vosaltres, aquí/allà, autòctons/immigrats, en uns moments on el xovinisme i l’autoritarisme ens sotgen nit i dia. En fi, la veritat és que, probablement, tots som una mica filòsofs i no ho sabem.
