Conversa amb gent interessant, primer sobre política petita (qui guanyarà el 14F, qui anirà a les llistes d’aquest partit o de l’altre, aquestes coses) i després sobre el país. Algú demana que fem abstracció del present immediat i pregunta sobre els grans projectes de transformació que ens calen. Inevitablement, les dèries personals dels participants es projecten sobre la taula. Surten temes, desendreçats però suggeridors: la necessitat de reduir dràsticament el pes relatiu del turisme en l’economia del país, substituint-lo progressivament per activitat de més valor afegit i salaris més alts; l’oportunitat de convertir Barcelona en una capital europea de l’audiovisual (algú afegeix que per aconseguir-ho cal començar per la reforma en profunditat de la CCMA); la revolució del transport públic a nivell nacional per fer possible una Catalunya-ciutat connectada i sostenible… com sempre que es somnia un futur millor, la conversa flueix agradable.
Me’n torno a casa, però, amb un punt d’ansietat a mig camí de les dues primeres accepcions de la paraula en el DIEC: “viva inquietud a propòsit d’un esdeveniment futur o incert” i “estat d’intranquil·litat i d’agitació amb sensació d’opressió al cor”. Totes les idees i projectes que han sortit només són possibles posant les llums llargues, generant consensos amplis i mobilitzant recursos econòmics públics i privats de forma intel·ligent i sostinguda en el temps. Sí, hi haurà una pluja de milions a Catalunya gràcies al programa Next Generation de la UE, i l’oportunitat que se’ns obre al davant és molt important. Probablement els propers tres-quatre anys el dèficit fiscal (diferència entre el que paguem en impostos els catalans i el que rebem en termes de despesa pública) es reduirà moltíssim gràcies a aquests diners europeus. Però l’elefant enmig de l’habitació ningú l’ha mencionat: les llums llargues, els consensos amplis i la col·laboració entre administracions per fer possibles les coses avui són molt difícils, gairebé impossibles. A Catalunya tenim un escenari polític de màxima fragmentació que dificulta molt la formació de governs forts —al pròxim Parlament hi haurà 8 o 9 forces polítiques per a 135 escons, sense cap partit en condicions aritmètiques d’exercir un lideratge nítid—, i una forta polarització política i emocional que bloqueja la col·laboració entre blocs. Si en condicions normals ja ens costava fer les coses a la nòrdica (planificant, col·laborant, elevant la mirada), què serem capaços de fer ara?
Són molts, els nusos a desfer. Els grans projectes de país estan atrapats entre un estat hostil que perjudica la nostra economia, que es nega a una solució democràtica del conflicte i que l’únic que vol sentir és que no ho tornarem a fer, i per l’altra banda una fracció massa rellevant de l’independentisme que només veu traïció i autonomisme en la gestió del mentrestant, com si el mentrestant no pogués ser excitant i no ens pogués ajudar a ser més nació. O la Corpo, l’escola, la sanitat, els mossos, les universitats públiques, el TNC o el sincrotró de Cerdanyola no són fills del mentrestant? Toca tornar a pensar en gran. Per fer la independència, sí, però també per fer un mentrestant del qual ens puguem sentir orgullosos.
1 
