Molt segurs han d’estar a ERC de l’acord sobre la Llei de l’Audiovisual a què diuen haver arribat amb el govern espanyol, confirmat amb la boca petita pel grup socialista al Congrés i pendent de confirmació oficial per part del govern espanyol, a la teulada del qual és ara mateix aquest projecte de llei. La roda de premsa posterior al Consell de Ministres de dimarts que ve hauria d’esvair qualsevol dubte, perquè els periodistes segur que ho preguntaran. Molt segurs en deuen estar a ERC, dic, perquè els portaveus del partit a Madrid i a Barcelona n’han tret pit amb orgull i un punt de triomfalisme. Certament, si el que s’ha explicat acaba, negre sobre blanc, reflectit en el redactat final de la llei, el català haurà fet un salt endavant molt important en un terreny que és clau per al futur de qualsevol llengua al segle XXI, i s’haurà posat la primera pota del renaixement de la indústria audiovisual del país (l’altra pota és la refundació de la CCMA, i en això el més calent és a l’aigüera encara). Seria un bon exemple de com utilitzar la força dels vots amb intel·ligència en una trinxera concreta, en aquet cas la de la llengua. En canvi, si els anuncis d’ahir acaben essent paper mullat, ERC tindrà serioses dificultats per explicar-ho. Val a dir que en aquesta columna no estaríem expressant el dubte si no estiguéssim parlant del PSOE, un partit amb un llarg historial d’incompliments.
La notícia de l’acord ERC-PSOE ha provocat l’enèsima guerra a les xarxes socials entre republicans i juntaires. De tot el que se n’ha dit a Twitter, en destacaria la piulada de l’expresident de la Generalitat, Quim Torra. Va enllaçar la notícia i va escriure: “Vida, mort i resurrecció del peixalcovisme”. Tenint en compte que Catalunya encara no és independent malgrat haver tingut un president tan decidit i unilateralista com ell, em pregunto a través de quin mecanisme se li acut al MHP Torra que es pot conquerir, avui, la presència obligada del català a les plataformes si no és utilitzant la necessitat conjuntural i aritmètica que té el govern espanyol dels 13 vots d’ERC al Congrés. Seguint el fil del tuit de Torra, cal concloure que els diputats catalans a Madrid, també els de Junts, s’han d’abstenir de qualsevol possibilitat d’influència a favor del país mentre no siguem independents? També és una traïció al mandat de l’1O, col·locar el català en el menú lingüístic de Netflix i HBO a canvi de permetre tramitar els PGE i obrir-se a negociar-los? Si aquest és el plantejament, què s’hi ha d’anar a fer, a Madrid, escalfar la cadira i fer discursos abrandats quan et toca pujar al faristol? O el que s’està proposant és, en realitat, no presentar-se a les eleccions espanyoles i deixar els escons buits? Si és així, que es digui. Tinguem tots plegats aquest debat.
Potser Catalunya serà un estat independent d’aquí a sis mesos, o potser trigarà encara vint anys a aconseguir-ho. Això no ho sabem ni Quim Torra, ni jo, ni ningú. Però el que sí que sabem tots és que el català se’ns està desfent als dits, ara i aquí. La de la llengua és una trinxera concretíssima i urgent, que no es pot abandonar i que cal lluitar cada dia i en tots els fronts. També en el de Madrid, perquè per desgràcia, mentre no siguem un estat independent, és allà on es decideixen coses com el règim lingüístic d’unes plataformes que s’han convertit en el principal vehicle de producció i consum audiovisual mundial. Si la manera de fer pujar el català a aquest tren que passa ara és el peixalcovisme, jo dic endavant amb el peixalcovisme. El practiqui qui el practiqui.
