Avui, en l’article quinzenal que els pencaires de El Món continuen encarregant-me, havia previst de fer una reflexió sobre l’enquesta 40dB, promoguda per diversos mitjans d’abast estatal per estudiar la valoració social sobre la monarquia espanyola. Concretament sobre el 36,1% que no voldria que es fes un referèndum, però també del 40,9% que si hi hagués un referèndum votaria república, el 34,9% que votaria monarquia i el 24,2% d’indecisos. De com m’agradaria poder veure desagregades les dades per territoris, si fos possible i que no he trobat enlloc, per constatar com l’Espanya no perifèrica deu ser tan monàrquica, o més, com els 200 del vídeo “Viva el rey”. I com els poders de l’Estat ni faran ni deixaran fer mai un referèndum sobre la monarquia, que és el garant del manteniment de l’statu quo i dels seus privilegis. Però, també, com tota pedra fa paret.
Però l’arribada de la temuda i anunciada segona onada de la COVID, les decisions consegüents del Procicat i les reaccions que se n’han derivat m’han fet reservar-ne un racó per poder afirmar que, amb la gestió individual i col·lectiva de la pandèmia, amb el risc d’errar el tret, també tota pedra fa paret. I que allò que hem anat construint amb sacrificis i renúncies pot caure si s’abaixa la guàrdia de la prevenció individual i social i de l’actuació política. Que quinze dies durs per a molts sectors han de servir per evitar tres mesos durs de confinament i moltes més pèrdues irreparables. Han de servir. S’ha de fer entendre, s’ha de poder vetllar i, sobretot, s’ha de poder entendre.
