PSOE i PSC s’han passat el cap de setmana predicant les meravelles de l’amnistia. S’han posat a la boca aquesta paraula que abans escopien i que ara glopegen i assaboreixen. Això només pot voler dir que estan convençuts que tenen la investidura al sac. Encertadament o erròniament, creuen que el pacte amb Junts i ERC està fet. Encara que els juntaires no obrin la boca i malgrat la intensa gestualització dels últims dies dels republicans subratllant les dificultats en què es troben les negociacions, els socialistes veuen claríssim que es queden a la Moncloa. Si es veiessin a prop d’una campanya electoral tornarien a escopir sobre l’amnistia.
Per trobar pistes sobre el capteniment dels independentistes pot ser útil l’esment al “mentrestant” del tuit de Puigdemont de divendres, en què reivindicava la DUI del 27 d’octubre del 2017 i alertava que no renunciarà mai a la unilateralitat per al dia que sigui possible aplicar-la, que sembla que veu lluny per les mateixes esquerdes internes de l’independentisme. També s’han de llegir amb lupa les referències insistents d’Aragonès, Junqueras i el seu entorn a “la carpeta” de Rodalies i el sistema de finançament com a escull, perquè és l’entrebanc més fàcil de solucionar: seria molt difícil si es posés l’accent en l’autodeterminació.
Però el més significatiu dels senyals dels últims dies és el discurs d’aquest diumenge de Salvador Illa, en què ha defensat l’amnistia i ha assegurat sense miraments que “els mateixos valors” que el 2017 van servir per afegir-se a la reacció salvatge del PP com a revenja per l’1-O ara permeten oferir una mesura de gràcia als represaliats. El PSC és el partit que igual et vota un 155 que t’aprova una amnistia. Amb la seva mestria habitual en el joc del pal i la pastanaga, els socialistes executen ara la fase de la pastanaga. Però l’objectiu és sempre el mateix: acabar amb l’independentisme o convertir-lo en residual, deixar-lo sense capacitat operativa.
Deixant de banda si el que es proposa el PSC és desitjable o no, la qüestió és si és possible a curt termini. Perquè als reis del mentrestant ni els passa pel cap preocupar-se pel llarg termini. Quina importància té que el conflicte territorial congènit de l’Estat espanyol es torni a tancar en fals? Què els importa si rebrota d’aquí a uns anys o, amb sort, d’aquí a unes dècades? Per què haurien de patir per un futur borrós si tenen la Moncloa a la vista, de manera diàfana, ara i aquí?
En canvi, a l’independentisme sí que se n’hauria de preocupar. Malgrat que hagi recuperat part de la iniciativa arran dels resultats del 23-J, havia perdut massa terreny des del 2017. Les decisions que prengui ara tornen a ser transcendentals. I les han de prendre amb tot el que ha après d’Espanya en aquests sis anys i que aleshores no sabia.
