Ni m’han vingut a escorcollar el domicili ni se m’acusa de res, però el meu nom surt algunes vegades en els 5 toms de la instrucció de l’operació Volkhov, i per tant he tingut la meva dosi particular d’exposició pública a base de filtracions als digitals afins a la investigació. Amics i coneguts em pregunten “com estàs?”, i jo els dic la veritat: preocupat pels meus amics, no per mi. Sobre ells sí que pesen acusacions greus, a ells sí que els han entrat a casa i els han confiscat tots els dispositius, ells sí que acabaran molt probablement davant d’un tribunal havent de defensar-se d’acusacions demencials. En comparació, això meu és una broma i no mereixeria més comentari.
Al segle XXI, però, tu no ets només tu com a persona física. Tu també ets el teu rastre digital, que queda per a sempre. I és pensant en això, en el dia que els meus néts o besnéts googlegin el meu nom, que m’he decidit a escriure aquestes quatre ratlles. Confiant, per tant, que els que d’aquí a uns anys busquin informació sobre mi no només trobin la merda que ha circulat aquests dies, sinó també la veritat.
S’ha escrit que quan vaig deixar el Govern (finals de 2010) em vaig incorporar al grup Cultura 03 (ara SOM), cooperativa que dirigeix un dels investigats, Oriol Soler. És fals. Vaig ser un dels fundadors del grup cooperatiu Cultura03, l’any 2000, i hi vaig treballar fins a finals de 2006. És a dir, fa 14 anys que vaig deixar aquella casa. No puc estar-ne més orgullós, d’aquella etapa. I, sobretot, no puc estar més orgullós de tot el que els meus companys d’aleshores han fet sense mi. Avui, SOM és un dels projectes culturals més sòlids del nostre país, i té per davant un futur espectacular. Per què menteixen en això? No ho sé, suposo que volen crear una aparença de colla d’amiguets que practiquen les portes giratòries i es reparteixen subvencions.
S’ha escrit que sóc “militante de ERC”. És fals. No ho era quan vaig ocupar un alt càrrec al Govern i no ho sóc ara. La militància en un partit polític implica una disciplina i una lleialtat que no estic en disposició d’oferir a cap partit, per pròxim que m’hi senti en un moment donat. Amb els ulls tancats i sense preguntar, jo només seguiria Jordi Cuixart i Òmnium. Aquest carnet sí que el tinc, per cert.
S’ha escrit que sóc guionista d’un projecte de pel·lícula –amb Viggo Mortensen d’actor principal– que sembla que els investigadors, amb una sintaxi confusa, atribueixen a una estratègia del Tsunami Democràtic per enfonsar la imatge internacional d’Espanya. És fals, i a més ridícul, perquè jo no sabria ni per on començar a escriure un guió de cinema (ni de TV, ni de ràdio). No forma part de les meves habilitats i ningú no m’ho ha ofert.
S’ha escrit que sóc “socio de Xavier Vendrell en un pelotazo urbanístico en Cabrera de Mar”. La veritat és la següent. En Xavier té un projecte per construir una escola per a nens amb dificultats d’aprenentatge i una escola d’hosteleria en una finca privada de Cabrera, Villa Bugatti, que no és seva i que ara es dedica a la celebració de banquets. És un projecte xulíssim que només és possible si es delimiten els usos d’aquesta finca, de manera que s’hi puguin construir les escoles. L’Ajuntament de Cabrera ha considerat que aquest era un bon projecte per al poble i aquesta delimitació d’usos (no una requalificació urbanística, com s’ha escrit) estava avançant. En Xavier va constituir una empresa, Maresme Futur SL, per dur a terme el projecte global de gestió de la finca en cas que finalment les escoles es poguessin construir, i va demanar a uns quants dels seus amics que formessin part de l’empresa. En tinc un percentatge ínfim, i m’havia d’encarregar de l’estratègia de comunicació del projecte. M’he llegit la instrucció, i, sincerament, no hi sé veure cap “pelotazo urbanístico” per enlloc. I la meva confiança en l’honestedat del Xavier és total.
S’ha escrit que formo part, amb Vendrell, Sergi Sol i Gabriel Rufián, d’un “sanedrín de ERC para hacer frente a la política de tuits practicada por Carles Puigdemont”. Quan ho vaig llegir gairebé m’ennuego. És fals. Amb en Sergi Sol no parlem des que vaig donar suport públic a Artur Mas i la seva proposta de llista unitària arran de la conferència del Fòrum (finals de 2014). En Sergi –amb qui ens coneixem de jovenets– no ho va entendre, la relació es va refredar i no hem tornat a coincidir. Amb en Rufián no tenim el gust d’haver-nos saludat mai personalment. Quatre converses de Whatsapp mal comptades des que ell es dedica a la política. A la instrucció hi ha la transcripció d’una conversa on hi som els quatre. Sí, aquell dia ells estaven reunits i en Xavier va voler trucar-me per demanar-me l’opinió sobre un parell de temes. He dit ja que som amics?
Finalment, s’ha publicat que sóc l’autor a l’ombra, el negre editorial, de l’últim llibre de l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira, Tornarem a vèncer (Ara Llibres). A començaments d’aquest estiu l’Oriol Soler (he dit que som amics, també?) em va trucar i em va dir que estava editant aquest llibre de l’Oriol i la Marta, però que l’original necessitava un bon repàs per harmonitzar les dues veus. Em va demanar si jo en podia fer un revisió a fons, perquè amb la dificultat de comunicació entre els dos dirigents d’ERC (un a la presó i l’altra a l’exili), es veien incapaços de millorar el que hi havia en el poc temps que quedava per entrar a impremta. Jo era molt conscient que si feia això i acabava sabent-se seria utilitzat en contra meva, però vaig dir que sí, perquè fent-ho ajudava un amic i dos represaliats. Vaig exigir, això sí, discreció total sobre el tema. I, òbviament, no vaig cobrar un euro. Amb qui no comptava era amb l’amic Tácito i les seves intervencions telefòniques.
Tot i això, vist l’ús fastigós que s’ha fet d’aquest espionatge polític que no té res a veure amb la causa, em ve de gust dir que si m’ho tornessin a demanar tornaria a dir que sí, i amb el cap ben alt. Aprofito, a més, per dir que la legislatura passada li vaig escriure un discurs al president Puigdemont, i no un de secundari, precisament. Si en Tácito mai em confisca l’ordinador, el trobarà. Perquè, en aquest combat democràtic amb l’estat espanyol, si algú em demana ajuda i jo l’hi puc prestar, ho faig.
Confesso que m’he sentit una mica ridícul escrivint aquest article. De què et defenses, Eduard, si a tu no t’acusen de res i tot això en el fons són xorrades que d’aquí a un parell de mesos no recordarà ningú? Potser és precisament per això, que l’he escrit. Per ajudar a prendre consciència, des de la insignificança del meu cas personal, de fins a quin punt aquestes operacions policials-judicials-mediàtiques són 100% polítiques. Fins a quin punt manipulen, menteixen o presenten les veritats a mitges. Fins a quin punt els mitjans de comunicació (quasi tots), hi col·laboren. Fins a quin punt tot plegat forma part d’una manera d’actuar podrida i antidemocràtica.
1 
