Tot el terrabastall produït aquesta setmana, al Parlament i a la política catalana en general, té el seu origen en una pancarta. La que va fer penjar, a l’edifici on hi ha la seu del govern de Catalunya, el president de la Generalitat. I que hi va ser, diguem-ho així, 48 hores més del compte. L’excés horari va ser percebut com a fora de la llei per la Junta Electoral Central (JEC) atès que considerava que el contingut del rètol no era neutral i, doncs, que era il·legal, al seu entendre. N’era tant, d’il·legal, que va anar estirant el fil fins aconseguir el que es proposava: que el president quedés desposseït de la condició de parlamentari que li havia donat, a les urnes, el poble de Catalunya. I així ho ha acatat la mesa del Parlament i el seu president i s’ha arribat a l’exotisme que un funcionari de la cambra -el secretari general- és qui, finalment, ha executat formalment el criteri de la JEC. A partir d’aquí, sidral al parc de la Ciutadella, comportaments parafeixistes dels diputats d’un grup, crisi de govern, legislatura ferida de mort i increment del desconcert entre la ciutadania.
Si tornem, per uns moments, a la pancarta, podríem començar dient que, de fet, la pancarta no concretava a quins presos polítics ni a quins exiliats de quin país o estat es referia. Tant podia ser als de Turquia, com als de Nicaragua, com als de la Xina, Rússia o algun altre lloc. Però, en cap cas, Espanya no es podia donar per al·ludida, si fem cas al discurs oficial, polític, judicial i mediàtic segons el qual, en aquest estat europeu, no hi ha ni presos polítics ni exiliats per motius polítics. Si així és i s’ho creuen -no ens deuen pas estar mentint, oi?-, com és que van ordenar la retirada de la pancarta? És que estan en contra de la solidaritat internacionalista de Catalunya amb els presos i exiliats polítics d’arreu del món? O és que, potser, Espanya ja no subscriu els pactes i acords internacionals sobre drets humans bàsics i llibertats democràtiques fonamentals?
Em demano què hauria passat si, posem per cas, en comptes de “llibertat presos polítics i exiliats”, a la pancarta hi hagués posat “lluitem contra la violència de gènere”, “reaccionem davant el canvi climàtic” o bé “per una educació pública i de qualitat”. És a dir, un missatge també polític, però que no té res a veure amb la integritat territorial de l’esta espanyol. La JEC, en aquest cas, hauria actuat amb la mateixa diligència i idèntic fervor patriòtic? La resposta ja la sap tothom.
Hi ha, encara, un detall no menor: al final resultarà que el president Torra haurà perdut l’escó i deixarà de ser president per haver penjat una pancarta solidària amb la llibertat d’opinió i contra la repressió política, precisament, a l’edifici que és la seu del govern que presideix. En certa manera, doncs, mentre duri el seu mandat, a casa seva. I, per cert, quina és la resposta del seu govern, quina la reacció dels membres de l’executiu per ell nomenats?
Em costava d’explicar-ho, dies enrere, a uns amics de Heildelberg, sorpresos del poc nivell d’autonomia política que té Catalunya, a l’hora de la veritat, si resulta que el seu president no pot ni penjar una pancarta a casa seva… Aquest és el moll de l’os de la qüestió: a Espanya no cal que el poder executiu doni ordres al poder judicial, o a qualsevol òrgan administratiu, perquè, de fet, és del tot innecessari. Tots els estaments de l’estat, tots, tenen com a únic objectiu el manteniment de la integritat territorial, allò que ells en diuen la unitat d’Espanya. I aquesta missió redemptora, aquesta croada patriòtica, la duen a terme sense esperar indicacions de ningú, tant se val si es tracta d’un jutge, un general o un bisbe de la conferència episcopal espanyola. I així anar fent…
