És normal proposar obrir les discoteques i al cap d’una setmana obligar a tancar tots els bars i restaurants? Es pot anunciar oficialment una mesura d’obligat compliment i al cap de dues hores rectificar-la? Podem acceptar que a la nit un conseller digui que el confinament durant els caps de setmana “no està sobre la taula” i que l’endemà a les 8 del matí una consellera digui que sí que hi està? O que es generi un desgavell sobre si el teletreball és obligatori o recomanable?
Gestionar la pandèmia del coronavirus és d’una enorme complexitat i dificultat. Ningú ho pot posar en dubte. No hi ha solucions miraculoses. Però el que sí que es pot qüestionar, i és una exigència moral i democràtica, és que el nostre Govern estigui a l’altura del terrible moment que estem patint. I no ho està. Ens hem acostumat a contínues vacil·lacions i improvisacions que només alimenten la confusió i la inestabilitat social i econòmica. En el moment en què les persones necessitem, més que mai, sentir-nos acompanyats pel govern del país, aquest es dedica a convertir les institucions en el camp de batalla de les seves lluites partidistes i a demostrar, dia sí i dia també, la seva incapacitat per resoldre els problemes de la gent i la seva habilitat per crear-ne de nous.
Catalunya s’aboca a una crisi econòmica de conseqüències catastròfiques i ara mateix la ciutadania se sent sola. Més d’1,2 milions de catalans estan en situació d’atur o ERTO, la meitat dels joves que tenen la sort de treballar cobren menys de 1.000 euros al mes i gairebé 12.000 petites i mitjanes empreses poden tancar en els propers sis mesos. Tot això i més passa mentre els partits del Govern es dediquen a discutir sobre si a les properes eleccions l’independentisme ha de superar el 50% dels vots per fer no se sap ben bé què. Això és un insult a la ciutadania. Que no surten al carrer i escolten la gent? De debò el tema ara és tornar a parlar de plebiscits? Que ningú esperi el PNC en aquest debat perquè no ens hi trobarà. Precisament, si som aquí és per trencar blocs i maximalismes.
Aquesta desconnexió tan accelerada entre els governants i la societat ens situa com a país en un escenari molt fràgil. Perquè la primera prioritat ha de ser la lluita contra la pandèmia i salvar vides. I després de l’experiència de la primera onada, la primavera passada, res ha canviat en el model de la sanitat pública. Ni s’hi han destinat més recursos ni s’han millorat les condicions dels seus professionals, a qui hem de seguir mostrant agraïment etern per l’esforç que repeteixen dia a dia malgrat les dificultats. Que un jove metge MIR, el futur de la sanitat catalana, cobri només 16.000 euros l’any, guàrdies a part, és l’exemple de quina és l’aposta actual per retenir el talent. Per no parlar de les precàries condicions i mitjans dels tècnics del transport sanitari subcontractat pel SEM.
A la tragèdia sanitària s’hi afegeix el drama social. L’economia pateix, les empreses tanquen, els autònoms frenen en sec la seva activitat i els treballadors es queden sense feina. Cal articular respostes i mesures que ens permetin compatibilitzar la protecció de la salut de les persones amb el manteniment de l’activitat econòmica. Perquè sí, sense salut no hi pot haver recuperació econòmica, però també és cert que sense economia no hi pot haver vida. Les restriccions i limitacions de mobilitat i de la nostra activitat són necessàries per frenar la pandèmia a partir de criteris científics i mèdics, però han d’anar acompanyades sempre de diàleg amb els afectats, plans de xoc sectorials i ajuts a col·lectius vulnerables. No es pot deixar a la intempèrie tanta gent mentre el Govern ens ensenya de forma descarnada les seves debilitats, la falta de cohesió interna i una alarmant manca de lideratge polític. Necessitem més que mai que a la política s’hi vingui a acordar i a treballar per les persones.
D’aquesta crisi ens en sortirem. Però només ho farem si hi posem les eines i la capacitat per superar el dia a dia amb mesures i accions realment efectives i coherents. Reaccions ràpides i útils. Sense marejar la perdiu ni posar a la gent les coses més difícils del que realment ja són. Però tampoc ens enganyem. Cal estratègia per a l’endemà, per al mitjà i el llarg termini. La reactivació de Catalunya ha de ser una prioritat. No tinc aquí espai suficient per detallar les 300 mesures que proposem des del PNC, però hem d’apostar per la creativitat, la innovació, la recerca, la formació i per estar connectats al món. Dissenyar la reindustrialització del país a partir de l’economia verda i circular. Generar un entorn competitiu a nivell fiscal. Abordar l’emergència climàtica. Necessitem un pla de futur perquè serà un pla d’esperança per als set milions i mig de catalans. Seguir com fins ara ens porta al precipici. Portem massa temps encallats i distrets perdent el temps i oportunitats. Hem de fer un país nou entre tots.
________________
Marta Pascal és secretària general del Partit Nacionalista de Catalunya (PNC) i candidata a la presidència de la Generalitat
1 
