Aquests darrers dies, arrel de la sentència condemnatòria al grup d’homes coneguts com “La Manada”, per abús sexual i un delicte contra la intimitat, reapareixen els discursos punitius. I, gairebé tots, tenen en comú la utilització d’un concepte, vell conegut de la criminologia: el cost del delicte en forma de pena. “Així de poc val abusar d’una noia”, “Surt més car devastar (sic) un cotxe de la Guàrdia Civil que abusar d’una dona”, “Què barat és ser un abusador”, “Quin preu més baix han pagat”.
Podríem parlar des de perspectives econòmiques relacionant neoliberalisme i presó, com magistralment ha fet el sociòleg Loïc Wacquant al llarg de la seva obra. També de populisme punitiu i la relació entre l’opinió pública intuïda i les penes de presó. Inclús podríem teoritzar sobre moviments feministes i punitivisme. Però el que crec que cal és reflexionar des de l’arrel: la pena en sí mateixa, la seva funció, declarada i real.
Perquè la funció declarada de les penes de presó són la reinserció i rehabilitació. Sota el paradigma tractamental, oficialment hem acceptat que la presó ha de tenir un propòsit educatiu, no punitiu. No castiguem, reformem. No entraré en la farsa que això representa a nivell moral i filosòfic, en la quantitat d’elements erronis que hi ha en aquesta perspectiva, en la manca d’anàlisi bàsic de les realitats materials i socials dels individus empresonats. Però sí vull endinsar-me en la diferència entre aquesta funcionalitat declarada i la real. Perquè les penes no han deixat mai de ser un càstig. Li hem anat posant capes de maquillatge per fer-les més ajustades als estàndards discursius preponderants a cada moment de la història. Amb la ciència com a escut irrebatible, per exemple. La criminologia positivista, que fa de les seves teories al·legats irrefutables basats en una suposada objectivitat, en un criteri científic que li atorga poder i autoritat. Amb els paradigmes tractamentals, a la ciència li hem sumat una moral cristiana del perdó, de les segones oportunitats, de la guia dels desemparats del món. Però la presó segueix sent un càstig, ja no només físic, sinó també moral i psicològic. I la unitat de mesura és el temps: detenir les vides de la gent, inoculitzant-les, apartant-les de l’escenari compartit. Però seguim sense anar a l’arrel dels problemes, de les múltiples causes que expliquen perquè les persones acaben a dintre de presó i com podem millorar les condicions que perpetuen aquesta realitat.
És tan evident el fracàs d’aquestes teories tractamentals i reformistes, que només cal veure com inclús en la població no ha calat el discurs, i la societat segueix clamant a allò primitiu: al càstig, al dolor infringit, a l’equiparació entre sofriment causat i sofriment rebut. A la venjança.
I no, no vull ara discernir sobre si això és més o menys reprovable o vàlid. Absteniu-nos de la crítica simplista. Tampoc no tinc la solució per a l’erradicació d’aquells delictes violents que no tenen una causa socioeconòmica o sociocultural, sinó que responen a problemàtiques individuals. Però, sincerament, no em sembla prioritari. Tenint una vasta majoria de persones empresonades bàsicament perquè vivim en una societat desigual, racista, classista i masclista, els “quatre bojos”, que diria aquell, de moment poden quedar-se allà on estan mentre pensem alternatives per la resta.
Però crec que és necessari posar-nos davant del mirall de les nostres consciències, i entendre que no podem acceptar més un sistema contrari al que realment desitgem. No podem acceptar la presó com a reformatori d’ànimes desviades, i després clamar perquè els delinqüents que ens repugnen es podreixin entre cancells. Tampoc no podem seguir edificant presons als afores de les urbs, omplint-les de professionals que ens facin la feina bruta i girant la mirada cap a una altra qüestió, quan en realitat el que volem és sang i fetge, remoure merda i misèries. No siguem hipòcrites i baixem al fang.
Tampoc val fer al·legats marxistes, llegir Fontana i votar anticapitalista, i seguir monetitzant el temps de les persones en els nostres discursos. Sobretot, tampoc podem indignar-nos tant fortament si alguns comparem la violència policial als Estats Units i a Catalunya, ni posar quadrats negres a Instagram ni fustigar-nos anunciant el nostre silenci en favor de les veus dels negres occidentals, si després no tenim pudor en fer taules d’equivalències delictives entre abusar d’una dona i declarar la independència de Catalunya durant 8 segons. Reflexionem sobre què volem i com ho volem, des de l’honestedat i atenent que es tracta d’un problema que ens interpel·la a tots.
Però, sobretot, tingueu clara una cosa: si la sentència contra La Manada hagués imposat penes de 40 anys, la violència sexual masclista seguiria existint. Hi seguiria havent més Manades. Les dones seguiríem tornant a casa de nit amb les claus entre els dits en forma de puny americà. Que el discurs de la prevenció general negativa ja fa temps que hauria d’estar superat per ineficaç. Que pagar més anys potser expia els pecats, o ens apaivaga la set de venjança; però el que està clar és que no ens evita els conflictes de conviure en societat, i els danys que se’n deriven.
