De les disruptives ensenyances de Johan Cruyff (“si jo tinc la pilota, el contrari no pot fer gol”, “si ells posen només dos davanters, amb tres defenses en tinc de sobres i guanyo un jugador al mig del camp”, “qui ha de córrer és la pilota, no el jugador”, etc) n’hi ha una d’especialment lúcida i injustament oblidada que sembla obvi que el jutge Llarena desconeix: “Si l’equip contrari té un davanter que és un geni desmarcant-se, no el marquis i així ja no podrà fer allò que fa millor”. Desoint el Profeta holandès, el jutge espanyol porta quatre anys sotmetent el President Puigdemont a un marcatge a l’home que és un fracàs absolut. El davanter català s’ha desmarcat ja tres vegades i ha fet tres gols espectaculars (Bèlgica, Alemanya, Itàlia), i fa la pinta que si l’equip espanyol no canvia de tàctica, el partit acabarà en golejada escandalosa (la UE té 27 estats membres). L’orgull castellà ferit de Llarena el fa envestir obstinadament com un toro cada vegada que el d’Amer li ensenya la capota vermella. I així, d’envestida fallida en envestida fallida, la llegenda Puigdemont es va fent gran, dins i fora del país. Simplement, no poden amb ell. I són tan fanàtics que no veuen que si el deixessin en pau li llevarien gran part del seu potencial desestabilitzador.
En aquesta columna ja hem sostingut en el passat que hi ha dos Puigdemont: el líder d’un espai polític concret i el President a l’exili de tots. El primer no està en bona forma: ha patit una escissió interna rellevant (PDECat) i fa escassament mig any va ser cap de llista a les eleccions al Parlament i va quedar tercer, per darrere de dos polítics no especialment carismàtics com Salvador Illa i Pere Aragonès. El segon Puigdemont, en canvi, es va fent gran gràcies a una estratègia jurídica molt ben travada, a la imperícia de la justícia espanyola i a una actitud de fermesa i rebel·lia que, a diferència de la de la resta de dirigents de Junts, sí que mereix ser etiquetada amb el hashtag #NoSurrender. El primer Puigdemont, el que va a les eleccions a competir amb els altres partits independentistes, té el suport dels seus i lògicament no té dret a reclamar el dels altres: és un líder de part. En canvi, el segon Puigdemont és l’altaveu internacional més potent que té la causa catalana avui, i per tant és un actiu del conjunt de l’independentisme que cal protegir i potenciar sense recances. La manera com el president Aragonès ha tractat l’afer sard, amb reunió urgent del Govern, compareixença solemne a Palau i viatge immediat a l’Alguer dona a entendre que el president de la Generalitat sap distingir perfectament entre els dos Puigdemont, i això és una bona notícia per a tots.
Aquesta setmana ha estat a punt de canviar el guió de les legislatures catalana i espanyola. Només hauria calgut que la jutgessa sarda donés via lliure a l’extradició i tot hauria saltat pels aires. Finalment, però, el fràgil equilibri es manté: ERC apostant a fons i sense xarxa per la taula de diàleg, Junts fent el que pot per fer-la descarrilar però sense posar en risc la seva presència al Govern, i el PSOE amb un discurs a favor del diàleg que només sabrem si és sòlid i sincer l’endemà d’aprovar els PGE (si aconsegueix els suports). Serà aquell dia que es veurà si Pedro Sánchez està realment disposat a afrontar la resolució del conflicte o tot plegat (indults, vinguda a Barcelona a reactivar la taula…) no és més que una maniobra tàctica per aconseguir aprovar els últims pressupostos de la legislatura i completar quatre anys a la Moncloa. Mentrestant, confiem que Llarena no descobreixi l’ensenyança de Cruyff. Els gols de Puigdemont cada dia són més plaents de veure.
