Aquest diumenge, per no variar, tenia decidit seguir denunciant des d’aquesta columna les falsedats i indecències de la mediocre política catalana i en especial de la seva classe dirigent independentista que per no tenir, ni té classe, ni dirigeix i menys encara se la pot reconèixer com a independentista. De forma efectiva, les “forces processistes” han convertit la política catalana en un oceà de lamentacions, rancúnies, divisions i despropòsits que ens porta a creure que si aquest era “el país nou” que volien construir més ens val seguir protestant i romandre on som. El drama té molt a veure amb el fet que la victòria unionista no és només allò del “divideix i venceràs. També l’és, i de forma especial, la derrota moral que “els nostres líders” ens han auto-infligit com a poble i societat -ethos i demos-. Per ells, algun dia potser el perdó, però mai l’oblit.
Avui, emperò, vull parlar d’un dels nostres -one of us que ens deia la meva admirada “Missis” Thatcher- un personatge, val a dir, molt diferent als sospitosos habituals del triangle del nord-est peninsular. Em refereixo a un heroi que la mort, inesperadament i injusta, l’ha sobrevingut aquest divendres en un barri del popular i heterogeni sud-est londinenc. David Amess, diputat conservador per aquesta circumscripció ha estat apunyalat en reiterades ocasions fins a perdre allò més preuat que és la vida. L’objecte d’aquest assassinat sembla polític i vinculat al terrorisme islamista. Quina sorpresa…! Després, a tall explicatiu/justificatiu des del fals progressisme ens vindran amb la història que totes les religions són iguals però com amb el comunisme, els haurem de respondre que algunes més iguals i perverses que les altres. Tornant a l’heroi, es tractava d’un polític de 69 anys, diuen que bona persona, cordial, franc i compromès amb els valors “tories” de sempre. La qual cosa aquesta darrera, vol dir molt i poc alhora ja que els tories “de sempre” poden ser europeistes com Ken Clark o defensors del brexit com Duncan-Smith; econòmicament liberals com era Thatcher o més proteccionistes com Heath i falcons com Churchill o coloms com Chamberlain. Tots ells són tories i, de sempre, però amb els matisos i classificacions que tot gran partit té. Disraeli, jueu sefardita i anglicà victorià, podia ésser tot això i més i per què oblidar el gran William Pitt -el jove- que derrotà a Napoleó o un filòsof “old-whig” com Burke que d’un anarquisme primerenc esdevingué fonament ideològic liberal-conservador per més d’un segle.
Però si hom pot qualificar a Amess per ser un “tory de sempre” és pel fet que ell millor que els darrers líders de la seva formació representa la brillant, encertada i avui passada de moda noció del One nation party. Un partit que vol arribar a tot arreu recollint les demandes, aspiracions i sentiments dels diferents segments que conformen i configuren una societat, en aquest cas la britànica. No pas per dividir-los i confrontar-los com avui es fa, altrament per reivindicar-ho amb l’orgull dels qui pensen en gran i no pas en petit com tota la classe política catalana començant per Pujol i en endavant. Per això Amess era favorable al brexit, catòlic contrari a l’avortament i no s’estava de criticar als seus quan considerava que calia fer-ho. No debades, ja de bon començament trencava alguns motlles, a l’element diferencial de la seva fe en un país anglo-saxó caldria afegir-hi que era d’origen treballador, ben lluny de les grans nissagues que tradicionalment -amb certes i sonades excepcions- han ostentat el poder en aquest partit. També era animalista i contrari a la caça de la guineu. Heterogeni, feiner i de principis just el que no tenim al Palau de la Generalitat.
Per Anglaterra hom diu solemnement que el One nation morí el dia de l’enterrament de Winston Churchill. I succeí en el mateix moment que el fèretre de l’heroi de “l’hora decisiva i més audaç” va rebre per darrer cop l’homenatge i el tribut de les classes treballadores i populars londinenques tot enfilant el riu Tàmesis. David Amess, em jugo la pell, que hi fou present probablement amb els seus pares i de ben segur que semblant i vibrant espectacle no només el marcà vitalment sinó que començà a prefigurar la seva visió i noció polítiques. D’ell no direm el “de mortuis nihil nisi bonum”. No li cal, perquè ha complert l’expedient amb escreix i dignitat i no ha fugit ni lliurat la seva ànima al dimoni o al botxí. Cau amb honor i deixa un llegat; la política hauria de ser això i no pas el càrrec pel càrrec i al preu que costi. A Boris Johnson li podrem dir murri, graciós i alguna volta eloqüent; però de principis en tenia més l’escurçó negre i el mític Baldric que no pas l’actual resident del 9 de Downing Street. I el drama és que no és cap exageració.
Never surrender podria ben bé dir-nos com a savi darrer consell des de l’altre barri. Aquest nou barri qui sap si similar a la vella Elephant and Castle plena d’irlandesos i jamaicans, al bulliciós East-End market o als desendreçats carrerons que recordem de la sèrie Gent del barri -Eastenders-. Encara que era del comtat d’ Essex, Amess passà molt temps al popular, “working-class” i, a voltes conflictiu, est de Londres, un fet que en paraules seves li conferí caràcter. Molt poc a veure en els vells temps amb el “trendy, posh” i vibrant oest de Londres.
Requiescat in Pace dear Davis Amess!
