La composició de la taula de diàleg s’ha convertit aquesta setmana en l’enèsim sainet de cop al pit i jugada mestra. Si primer semblava que havia de saltar tot pels aires en cas de no participar-hi Pedro Sánchez, un cop confirmada la presència del president espanyol la següent excusa es va cercar fent la finta a l’acord de govern de legislatura: aquell que especifica que els membres de la delegació catalana han de ser escollits per consens entre republicans i juntaires. Fa un mes Jordi Sánchez deia a Catalunya Ràdio que la famosa taula havia de ser una trobada “de govern a govern”, raonament lògic si estem parlant d’una cosa tan seriosa com el conflicte entre Catalunya i Espanya i no pas d’una simple i rutinària reunió de partits polítics. Pocs dies després, la seva proposta va en una línia completament oposada, esbombant abans d’acordar res una llista de noms que no formen part de l’executiu català.
Que Junts per Catalunya té ganes de rebentar aquestes trobades que reben el nom de “taula de diàleg” no és una opinió, sinó una evidència inqüestionable. Diversos dels seus dirigents han expressat la necessitat de saltar-se el pacte entre ERC, Junts i la CUP que dóna dos anys de marge per intentar-ho i fer-ne una avaluació. Així ho han dit, explícitament, la presidenta del Parlament, el vicepresident del Govern i la seva candidata a l’alcaldia de Barcelona. Ara bé, el que haurien de rumiar amb deteniment és que sobretot, si d’una cosa serveix aquesta gesticulació permanent, no és per marcar distàncies amb ERC, sinó per debilitar la posició del govern català a l’hora de negociar res. La Moncloa cada cop ho té més fàcil per dir que no hi ha conversa possible amb una olla de grills, ni res a parlar si l’un diu blanc i l’altre diu negre.
Però, malauradament, és que el problema no es circumscriu exclusivament al tema de la taula i el carregar-se de raons davant d’un estat immobilista i intransigent. L’independentisme ho té difícil per engrescar a ningú projectant agror i malestar: és impossible ser seduït per aquest estira-i-arronsa constant, per aquest exabrupte a cop d’ocurrència, per tanta traveta amb qualsevol minúcia per pretext, per tanta declaració verinosa inoportuna. Un ambient de malfiança que s’ha anat agreujant a mesura que les tornes de l’hegemonia canviaven dins la majoria política independentista, coincidint amb la fragmentació i declivi del que havia estat l’espai convergent i arribant al seu grau màxim després de les eleccions del passat febrer, quan es va acabar de confirmar amb vots allò que projectaven les enquestes.
El cop de puny sobre la taula del president Aragonès, anunciant des del Palau de la Generalitat la possibilitat de fer la trobada amb el govern espanyol sense representants de Junts, cal entendre’l dins d’aquest context. Les relacions entre socis, que haurien de ser basades en la seriositat, el rigor, la confiança i la fiabilitat, ja fa massa mesos que senten el rau-rau del corc i la fortor de la putrefacció. Difícilment aquesta amonestació servirà per extirpar definitivament les pulsions de guirigall i ocurrència, però remarcarà l’autoritat presidencial i recordarà qui té la potestat de nomenar consellers i convocar eleccions. Compte, que això ja no és com havia estat sempre.
