Aviat s’obrirà en canal el debat sobre què hi han d’anar a fer, les forces independentistes, al pròxim Congrés de Diputats: bloquejar-ho tot si no hi ha un compromís de partida amb l’autodeterminació? O bé facilitar la formació de govern i reprendre la via negociadora assajada fins que la histèria contra el relator ho va engegar tot a dida? Són preguntes pertinents –recordem-ho– sempre i quan de les eleccions del 28A en surti una majoria aritmètica per tornar a investir Pedro Sánchez. Perquè si la victòria és del trifachito, l’escenari no donarà per a gaires dilemes.
Les cròniques periodístiques informen que en l’últim consell nacional del PDECat hi ha hagut un debat tens entre els partidaris d’una o altra via. És comprensible la tensió, perquè si l’opció és bloquejar-ho tot, probablement no té cap sentit enviar a Madrid diputats del perfil de Campuzano o Bel. Cadascú té el perfil que té i serveix per al que serveix. No consta que a ERC hi hagi aquest debat, de la qual cosa cal deduir que ja tenen la decisió presa.
Tot i que és normal que ara es produeixi aquest debat, perquè és ara que hi ha eleccions al Congrés, cal recordar que allò realment rellevant no és saber què es farà amb els 15, 17, 20 o 22 diputats independentistes al Congrés, sinó què es pretén fer amb els 70 diputats independentistes al Parlament de Catalunya. Se suposa que els diputats del Congrés han de ser la corretja de transmissió, el braç executor a Madrid de l’estratègia del Govern de Catalunya, però resulta que, 14 mesos després de les eleccions del 21D, no se sap quina és l’estratègia de la majoria independentista. Més enllà de governar junts l’autonomia i denunciar junts la repressió, no consta què es vol fer amb els 70 diputats. I no consta no perquè sigui un secret, sinó perquè no s’hi han posat d’acord.
En aquestes condicions, quin sentit té comprometre’s a una estratègia concreta a Madrid? Potser el més honest –i el més intel·ligent– seria demanar el vot per tenir tanta força com sigui possible al Congrés, i dir simplement que aquesta força es farà servir en funció de quina acabi sent finalment l’estratègia a Catalunya. Perquè algun dia hi haurà una estratègia, oi?
