En el darrer article deia que estem en una cruïlla històrica en la que hem de decidir si acceptem el model de subordinació que representen els estats actuals i les macroestructures opaques que han muntat o creem un altre model en el que els estats estiguin veritablement al servei dels ciutadans. La ciutadania ha de poder decidir sobre tot el que afecta al progrés de la societat i, com a part fonamental d’aquest progrés, sobre com actuem per preservar el medi natural, la nostra casa comuna. És un problema de governança, de qui és el subjecte polític, de quin sistema de presa de decisions ens dotem i, en conseqüència, de quina arquitectura institucional necessitem, sabent que hi ha decisions que s’han de prendre des de la proximitat i n’hi ha que si no es prenen des de la globalitat no tenen cap eficàcia. No té cap lògica que la resposta a la globalització sigui l’anar afegint nivells institucionals cada cop més allunyats de la ciutadania. Les tecnologies de la informació i la comunicació haurien d’ajudar a simplificar l’estructura institucional i a acostar el poder de decisió a la base, a les persones.
En un país relativament petit com el nostre, parlar de proximitat i de simplificació institucional hauria de resultar fàcil, però el punt de partida ho fa exageradament complex. La nostra arquitectura institucional està formada per quatre nivells polítics, d’elecció directa: els ajuntaments, en la base, i les enrevessades estructures europees en la punta de la piràmide. Entremig, hi ha una doble estructura, la catalana –Generalitat- i l’espanyola –l’Estat-, en xoc permanent a causa del pecat original que cada cop és va fent més gran: la Generalitat havia de ser l’Estat a Catalunya i mai ho ha sigut perquè ni la Constitució del 78 ho havia dibuixat així, ni la rivalitat política ha permès construir la confiança necessària per fer-ho possible. Només era qüestió de temps per saber quan i com esclataria el conflicte.
Quan entrem en l’estructura administrativa el tema es complica encara més. Els municipis poden agrupar-se per mancomunar serveis, cosa del tot lògica en un país amb quasi 950 municipis, la majoria amb tant poca població que fa imprescindible la col·laboració entre ells. És a partir d’aquesta lògica que tindrien sentit la majoria dels Consells Comarcals. En l’altre extrem, quan el continu urbà no permet distingir els termes municipals, també és imprescindible aquesta col·laboració, però el govern metropolità sovint és utilitzat com un contrapoder polític al de la Generalitat, de la mateixa manera que els Consells Comarcals poden acabar sent contrapoders als mateixos ajuntaments que en formen part.
A mesura que ampliem el nivell, el tema es va complicant. L’estructura administrativa, o territorial, de la Generalitat i de l’Estat no només és diferent –províncies contra regions- sinó que sovint entren en competència i, sempre, representen institucions doblades, amb els corresponents càrrecs i aparells administratius (i el sobre cost que suposen). La disponibilitat de recursos econòmics i la desconfiança entre institucions fa que, en aquest nivell, les Diputacions provincials esdevinguin, sobretot a Barcelona, un altre contrapoder de la Generalitat.
Quan pugem de nivell i volem entendre les institucions europees i el seu funcionament, la immensa majoria de ciutadans només sabem una cosa: cada cinc anys votem els membres del Parlament europeu però veiem que les decisions les pren la Comissió Europea, formada pels caps de govern dels estats membres. I, per adobar-ho, si alguna vegada volem saber què pot fer la Unió Europea per a resoldre alguna cosa que ens afecta directament i que, ens diuen, és de la seva competència, quedem atrapats en la teranyina administrativa europea. Alguns diran que exagero i potser altres que em quedo curt, però si algú es veu en cor d’explicar-ho millor en mitja pàgina, ens faria un gran favor a tots.
La simplificació institucional i administrativa s’ha convertit en una urgència inajornable. En plena globalització, els nivells institucionals no poden seguir sent els mateixos que en el segle passat i, en qualsevol cas, han de respondre a una lògica molt diferent, sigui quin sigui el model d’estat que s’acabi imposant. Si el poder polític el volen mantenir els poders financers mundials ja veiem cap a quin tipus d’estats ens anem acostant, cada vegada més autoritaris i amb més diferències econòmiques i socials. Si volem que el poder polític el tingui la ciutadania, ha de ser la societat qui defineixi les institucions polítiques que necessita per gestionar els afers col·lectius, de forma democràtica, transparent, àgil, sostenible i eficient.
A partir d’aquests principis bàsics s’ha de crear la nova estructura política i l’administració pública del segle XXI. Si som capaços de portar-ho fins al final, el resultat final serà molt diferent al que tenim….i el xoc d’interessos, inevitable. Haurem entrat, definitivament, en una nova lluita de classes, si ho volem seguir dient així, però amb unes classes molt diferents de les que van protagonitzar el segle passat i, a Europa, també bona part de l’anterior. En aquesta nova realitat (de la que la “nova normalitat” no n’és aliena), amb una casta dirigent, molt reduïda i “oculta” i els altres -la resta de la població mundial- en situacions d’opressió i nivells de consciència molt diferents, és evident que les estructures de representació i participació política no poden ser les mateixes. Mantenir el sistema de partits polítics voldrà dir potenciar les divisions internes de la classe numèricament majoritària i, com ja hem començat a veure, perpetuant els sistemes de control i de dominació. Quin pot ser, doncs, el sistema polític més adequat a la nova realitat?
En aquest debat, obert en cercles intel·lectuals reduïts, hi ha formulacions que es basen en la construcció de nous estats que responguin als interessos de la gran majoria, integrada per la classe treballadora i per la classe mitjana. Parlo d’estats perquè aquestes són les estructures polítiques de les que, històricament, s’han servit les classes dominants per mantenir i enfortir el seu poder. Potser la millor manera d’acostar-nos a la solució de forma fàcilment entenedora és parlant de Catalunya, l’exemple més proper que tenim.
El que plantejaré no deixa de ser un exercici teòric, però que pot servir per il·lustrar el sistema de governança cap al que hauríem d’anar si, realment, volem construir una societat del benestar que ens garanteixi el progrés humà individual i col·lectiu. En un país que, en quaranta anys, ha estat incapaç de fer una llei electoral pròpia, pot semblar, com a mínim, estrambòtic, però potser això també ens servirà per adonar-nos que el problema és de fons, de sistema polític més que de sistema electoral. La meva aportació al debat l’estructuro en quatre punts:
- Un sistema democràtic, participatiu, obert, plural i proper: l’organització territorial del país ha de ser la base del sistema electoral, encara que només fos per evitar duplicitats organitzatives, però el sistema electoral ha de servir, sobretot, per assegurar la representativitat i la relació permanent entre electors i elegits, alhora que ha d’assegurar la proporcionalitat, de manera que tots els vots tinguin el mateix valor, si fa o no fa. Estructurar la representació de base regional (nou regions més la Val d’Aran), però escollir els diputats per circumscripcions electorals definides per una població entorn de 150.000 habitants, amb un àmbit territorial igual o més petit que una regió i amb tres diputats per circumscripció, definiria un Parlament d’uns 150 membres que garantiria, alhora, la proporcionalitat, la pluralitat i la representació de tots els territoris. Aquest sistema hauria de basar-se en la relació directa i permanent dels electors amb el seus electes, amb la creació de l’oficina del diputat, de la figura de l’elector registrat, del retiment de comptes, la revocabilitat dels càrrecs per iniciativa popular, la limitació de mandats i la facilitat de tornar a l’activitat professional anterior (i, evidentment, sense possibilitat de portes giratòries).
- Un sistema clar, net i transparent: l’electe hauria de comptar amb una estructura de voluntaris que fomenti la participació en l’elaboració de propostes, en el seguiment i valoració de la feina feta i asseguri la disciplina de vot de l’electe amb el seu programa i els seus electors. El Parlament s’hauria de convertir en el lloc de diàleg i acords amb altres càrrecs electes, buscant els consensos necessaris per fer prosperar les iniciatives d’uns o altres. Aquest sistema participatiu s’hauria de complementar amb consultes directes amb el conjunt de la ciutadania, sobre els assumptes que el mateix Parlament (o el Govern) consideri prou importants o per altres en els que no hi hagi el consens necessari. El mateix Parlament hauria de nomenar una segona cambra, de caràcter consultiu i amb una durada superior a la del Parlament, on les persones amb coneixements i experiència contrastada, amb vocació de servei, puguin elaborar propostes per una planificació estratègica a mitjà i llarg termini que emmarqui l’acció legislativa i de govern.
- Una visió transversal i solidària: les societats actuals són cada cop més complexes i plurals, formades per individus amb cosmovisions molt diferents encara que s’inscriguin en el mateix grup ideològic. Per això és més necessari que mai la identificació entre elector i electe, a través d’un programa electoral i de treball que representi un veritable contracte entre ambdues parts. La possibilitat d’escollir entre un mínim de tres candidats per circumscripció hauria de permetre la pluralitat de visions i, en conjunt, oferir una transversalitat ideològica, generacional, cultural, …real. Aquesta mateixa transversalitat és en la base de la solidaritat imprescindible amb els col·lectius més vulnerables de la nostra societat i amb els altres pobles del planeta.
- Un sistema amb quatre nivells de representació i decisió: qualsevol sistema de governança, en aquest segle de la globalització, hauria de garantir l’elecció democràtica, la capacitat de seguiment, control i revocació en els quatre nivells de representació i decisió als que tothom hauria de tenir accés, que en el nostre cas serien: el municipal, l’estatal, l’europeu i el global, tots ells amb les competències clarament delimitades i sense superposicions competencials en el mateix territori.
D’una forma més o menys directa, en els setze articles publicats d’aquesta sèrie, hi ha una constant que s’ha repetit de diverses formes: la confrontació de dues visions, de dos models, de dues concepcions de societat i, per extensió, d’estat. En tots aquests articles he fugit de visions sentimentals per analitzar els diferents temes que he tractat. Som, sens dubte, en un moment de màxima tensió social i política i necessitem, més que mai, un projecte de país que permeti albirar un horitzó desitjable. Per acostar-nos-hi, ens hem de dotar de les eines necessàries –i tenir un estat a favor potser és la més important-, però necessitem dotar-nos d’un sistema polític i social que serveixi per gestionar aquest estat. Malauradament, ni tenim l’estat ni hem estat capaços de crear un nou sistema polític més d’acord amb les nostres necessitats, però tinc el convenciment que la societat catalana té la capacitat i la maduresa per a fer-ho. Generar les condicions necessàries és el treball imprescindible per aprofitar el moment adequat.
