Tot i que no sembla que existeixi una coordinació, ni una estratègia planificada, les agressions espanyolistes al carrer han experimentat un increment quantitatiu i, sobretot, qualitatiu. Els Mossos, a més, es troben amb una dificultat afegida perquè molts dels activistes violents són de generació espontània, sense vinculació amb els grups ultres organitzats que la policia catalana coneix relativament bé. Tot plegat ha causat una certa sensació d’indefensió que no ha fet més que incrementar-se a mesura que els agressors han començat a actuar encaputxats i amb un nivell d’agressivitat més gran. Ja hi ha ferits.
A aquest clima cal afegir que els últims dies hi ha hagut dos incidents d’extrema gravetat. Un, l’agressió d’un inspector de la policia espanyola a Jordi Borràs, fotògraf d’El Món. I l’altre la irrupció d’un vehicle, a gran velocitat, per la plaça Major de Vic, que va arrasar dotzenes de creus grogues al preu de posar en perill la vida dels nombrosos vianants del lloc més concorregut de la capital d’Osona. En tots dos casos els agressors estan identificats, però encara no estan clares les mesures que es prendran contra ells.
Els Mossos s’han pres seriosament el fenomen. Aquest mes de juliol han detingut un agressor a Lleida i un altre a la presó de Lledoners i han identificat moltes de les persones que es dediquen a destruir llaços grocs, com set encaputxats a la Bisbal d’Empordà i un grup d’una vintena d’activistes a Avià, al Berguedà. Però el més important és que hi hagi sancions efectives i proporcionades que esvaeixin aquesta espessa sensació d’impunitat que pateix la societat catalana. No entenem, per exemple, per què el jutge encara no ha ordenat la detenció del policia agressor de Jordi Borràs, quan ens consta que la seva identificació es va resoldre en qüestió d’hores.
En definitiva, la violència espanyolista s’ha d’aturar. El salt qualitatiu de les últimes setmanes és un avís que ha d’encendre totes les alarmes. La societat ha entrat en zona de risc.
