La mentalitat espanyola és jeràrquica. Va de dalt a baix. Per tant, és normal que el pacte no
sigui una de les seves característiques polítiques. Una raó més per veure que la teoria del
pactisme d’en Vicens Vives per encaixar Catalunya a Espanya era una quimera que la classe
política catalana va promoure durant anys i panys de forma temerària. Per a l’espanyol,
negociar és una feblesa pròpia de fenicis. En canvi, no hi ha qui els generi més respecte i
admiració que la figura del “mandamás”. Simplement perquè no negocia res. Mana i prou.
Em venien al cap aquests raonaments després de l’entrevista que em feia la cadena de
televisió Intereconomia dimarts de la setmana passada amb motiu d’un article meu publicat
en aquest digital (pel que es veu, “El Món” es llegeix també en els ambients més espanyolistes
de Madrid). El contingut de la conversa amb el periodista d’aquella casa era sobre una
hipotètica presència meva en les corts espanyoles, producte d’una també hipotètica
candidatura independentista. Li vaig manifestar el que sempre dic en aquests casos: al congrés
dels diputats de Madrid només hi aniria amb l’objectiu de fer mal a Espanya i perjudicar els
seus interessos. També vaig afegir, entre altres coses, que la independència de Catalunya, com
tots els trencaments territorials d’un estat, no es produirà sense generar patiment a qui ho vol
impedir.
Naturalment, no és el llenguatge que els teleespectadors espanyols esperen trobar en un
independentista. Després de tants anys de pretendre fer el paper de bones persones a còpia
de processisme, és normal que creguin que tots estimem Espanya i la seva gent. No era el meu
un discurs contemporitzador que apel·lés a la democràcia i als drets col·lectius dels pobles.
Fer-lo haguera estat una pèrdua de temps. Sobretot perquè ja pots xiular si l’ase no vol beure.
Però també perquè voler parlar de les nostres demandes en funció dels valors del diàleg i
l’entesa, és un símptoma de claudicació que saben detectar perfectament. Són com els
taurons quan oloren la sang, i no perdonen.
Quan va acabar l’entrevista en qüestió, el presentador va donar la paraula al col·laborador que
tenia al costat per valorar-la. El personatge era un tal Alfredo Fernández, advocat de Valladolid
i membre destacat de Vox. El primer que va dir era que les meves paraules tenien tota la lògica
del món, per la senzilla raó que jo entenia que la creació d’un estat català mai no seria
producte d’un acord amb Espanya; a diferència, va afegir, d’Esquerra o el Pdecat que encara
volen creure que els nens vénen de París.
Reconeixia que la independència només seria possible amb l’ús de la força, però en cap
moment va utilitzar el mot violència. Perquè per ells la violència l’exerceixen els terroristes o
els delinqüents. En canvi, la força, la pot emprar qui té el poder. Si estàs disposat a fer mal,
imaginen que estàs decidit a prendre el poder. Segurament per això va voler contemporitzar i
de la seva boca van sortir aquetes paraules: “soy pacifista y no quiero que nos hagamos daño”.
Quan et veuen disposat a arribar fins al final, sospiten que pots tenir les de guanyar. Va ser
llavors quan, per un instant, es van invertir els papers tradicionals i el membre de Vox va
demanar de forma implícita una negociació. El “no nos hagamos daño” és la seva manera de
dir “parlem-ne”. Aquí és quan pots començar a pensar en la victòria i rematar la feina sense
miraments. Quan n’aprendrem?
