L’autogovern no és una cosa que l’estat espanyol ens ha imposat. És exactament a l’inrevés: és una cosa que els catalans hem arrencat a l’estat espanyol contra la seva voluntat, des de la Mancomunitat de 1914 fins avui. Si fos per l’estat espanyol no en tindríem cap, d’autonomia. Estaríem arrasats, sense cap mena d’institucionalitat. La Generalitat, la dels anys 30 i la d’ara, és un producte de la voluntat de ser del poble de Catalunya, una voluntat tan forta que és impossible d’ignorar si no és a través d’una dictadura militar. La història ho diu molt clar: a Madrid, ningú es lleva al matí pensant a veure com pot donar mes autonomia als catalans. Al contrari. La que tenim, per minsa que ens sembli, ens l’hem guanyada nosaltres.
No hauria de caldre escriure obvietats, però desgraciadament és necessari. Possiblement empès per la frustració de no haver estat capaç d’assolir els objectius en el cicle 2012-2017, un sector de l’independentisme –massa significatiu com per ser ignorat– ha començat a disparar contra l’autogovern i assenyalar-lo com un obstacle que s’interposa entre els anhels del poble i la promesa final de la independència. Ho ha fet de forma explícita ni més ni menys que el President Torra (a qui ningú del seu partit ha desmentit), ho han fet articulistes de referència del seu espai polític, i indirectament ho ha fet també el Consell per la República –presidit per algú de la mateixa força política que Torra– quan ha proposat traslladar la legitimitat popular a l’exterior a través d’una mena de parlament paral·lel de partidaris de la independència i prou. En resum, una visió de la Generalitat i el Parlament no com una conquesta, sinó com una nosa, un invent de l’estat espanyol per mantenir-nos controlats.
La qüestió és crucial estructuralment i mereixeria més debat que el que ha tingut, però en un context electoral aixeca encara més dubtes, perquè els partits ara mateix estan competint precisament per liderar l’autogovern, buscant primer majories al parlament i formant després un Govern de la Generalitat. La pregunta és obligada: qui considera la Generalitat una nosa, per què la vol governar? Qui considera el parlament un ens inoperant, per què hi vol seure? Ja no volem autogovernar-nos, ni que sigui amb limitacions? Ja només ens serveix el tot o res? Llencem a la paperera tot l’esforç i la feina ingent del catalanisme des de les Bases de Manresa de 1892? Quin resultat es pretén, laminant l’estima del poble per unes institucions que, objectivament, són una conquesta del poble? Quin és el propòsit d’aquest doble joc de demanar el vot per liderar una Generalitat que al mateix temps qualifiques d’obstacle?
L’autogovern se’ns ha fet petit a una majoria àmplia de catalans, com indiquen els resultats electorals, tossuts: els partits que en volen més, d’autogovern (sigui dins o fora d’Espanya), tenen majories clares i reiterades, en vots i en diputats. Se’ns ha fet petit per a l’economia, per al benestar social, per a l’aprofundiment democràtic, per a la llengua i per a la cultura. Però que se’ns hagi fet petit no vol dir que sigui una nosa, ni que sigui inútil, o un obstacle. Gràcies a l’autogovern conquerit hem arribat vius com a nació al segle XXI, i mentre perseguim la independència, és l’eina que tenim a les mans. M’atreveixo a demanar als que pugnen per liderar aquesta eina que, si més no, se l’estimin. Diguem-ho ampliant el lema, que potser s’entendrà millor: el feixisme se’l combat, i la Generalitat, se l’estima. El dia 14, votem. Si us plau.
250 
256 
