A propòsit de la pancarta que ja ha costat l’escó de diputat a Quim Torra -i que pot costar-li també la presidència de la Generalitat- el jurista Joan Queralt es demanava, no fa gaire, on és escrit que el poder ha de ser neutral. És a dir, quin text jurídic, quina llei, quina normativa avalava l’afirmació que ara serveix per reprimir Torra i desposseir-lo de la potestat representativa que li ha donat no pas un tribunal, o bé l’administració, sinó l’únic que pot donar-la en una democràcia de debò: l’electorat.
La reflexió és no sols interessant, sinó del tot pertinent en aquests moments. El poder ha de ser neutral? N’és, normalment? Doncs, no. Dels tres poders que configuren un estat de dret, legislatiu, executiu i judicial, tan sols a aquest darrer deu poder-se-li demanar un comportament neutral i imparcial, des del punt de vista polític o ideològic. Amb excepcions, clar. Quan es tracta de jutjar actituds que atempten contra la democràcia i la convivència, o bé que promouen posicions racistes, xenòfobes o discriminatòries cap a col·lectius minoritaris o vulnerables, és evident que la justícia no pot ser neutral, com no ho és, posem per cas, la justícia alemanya a l’hora de no deixar-ne passar ni una a les diverses manifestacions, expressions, gestos i simbologia nazi que, de tant en tant, apareixen en aquell país. I és així perquè l’estat de dret, a Alemanya, recolza en les llibertats democràtiques fonamentals i els drets ciutadans bàsics i no pas en una altra cosa. A Espanya, però, ni tan sols en la defensa de la democràcia la justícia és neutral, ja que l’estat, a la pràctica, no es basa legalment en la democràcia o en la convivència, sinó en la unitat d’Espanya, en la integritat territorial de l’estat, concepte al qual se subordinen tots els poders, sense necessitat d’ingerències o dependències de l’executiu.
Si hi ha, però, dos poders que, en un sistema democràtic, no poden ser neutrals, són els altres dos: el poder legislatiu i l’executiu. Si la democràcia és l’expressió de la diversitat política i la pluralitat ideològica que es produeix en una societat, els parlaments i els governs que resulten d’una convocatòria electoral són de tot, per naturalesa i lògica, excepte neutrals. Quan anem a votar prenem partit i ho fem a favor de les formacions polítiques que més s’acosten a la nostra visió del món, el model de societat i el futur nacional del país del qual formem part. Si els programes electorals expressen visions diferents, quin sentit té demanar que aquestes visions no s’apliquin en polítiques concretes o en lleis específiques? Creure que els parlaments i els governs no han de tenir ideologia és d’una ignorància supina o bé d’un cinisme infinit. Per què cal que votem, doncs, si al final s’espera que tots siguin neutrals i que no prenguin partit? Quina diferència hi hauria entre votar uns o altres si, al capdavall, no hi haurà cap element diferenciador en la seva acció legislativa o governamental, com si, un cop escollits, el normal fos que haguessin de renunciar a la seva ideologia?
Els parlaments i els governs no han de ser neutrals, ni imparcials, sinó ben al contrari. No és igual votar la dreta que l’esquerra, votar qui defensa serveis públics de qualitat i universals, que qui té com a objectiu el suport a les elits que treuen profit dels privilegis que els atorga un capitalisme desfermat. No té res a veure defensar la plenitud de drets del col·lectiu de persones LGTBI que negar-los i condemnar-los a la continuïtat de la marginació. Ni estar a favor del divorci o l’avortament, amb posicionar-se en contra. Ni posar fi a la desigualtat de les dones en tots els àmbits que ser partidari de mantenir-ne la discriminació injusta. Ni fer passar una infraestructura necessària per on menys perjudica el medi ambient que tirar pel dret al marge de tota consideració. Ni tancar ports a l’arribada de refugiats que obrir-los els braços d’un acolliment digne. Ni privilegiar una confessió religiosa per damunt de les altres que no pas atorgar-los a totes els mateixos drets. Ni adoptar polítiques per combatre el canvi climàtic que negar-lo irresponsablement des de la passivitat. Ni promoure mesures legals i pràctiques sobre la fiscalitat, la protecció social o bé el mercat de treball que afavoreixin les classes populars i mitjanes, la majoria de la societat, en comptes de continuar engreixant les minories, etc., etc., etc.
Les constitucions, les lleis, les normes de tot tipus i rang són l’expressió de la correlació de forces que es produeix en un moment històric precís i en un lloc determinat, representen els interessos d’unes classes socials concretes o d’uns grups nacionals específics. Per això, posem per cas, quan la constitució espanyola estableix, legalment, la discriminació del català i la supremacia del castellà no és, en absolut, neutral, sinó que pren partit a favor d’una opció i ho fa enfront d’una altra. Ara mateix, prohibir el llaç groc a l’ajuntament de Barcelona, amb el pretext que no és neutral i que no representa la totalitat de la població és tan veritat com que el mateix passa amb la bandera espanyola que sí que s’exhibeix al pal major de l’edifici. Perquè la bandera espanyola no és neutral i no representa la totalitat dels barcelonins i, gosaria dir, ni tan sols la majoria d’aquests. Si l’un és considerat il·legal i l’altra del tot legal, malgrat que a tots dos símbols els passi el mateix, és perquè un marc normatiu no neutral, sinó que pren partit, així ho permet i ho fa possible.
Em pregunto què hauria passat si, en comptes de demanar la llibertat de presos i exiliats polítics -a més, sense concretar de quin país!-, la pancarta de la Generalitat hagués posat “Refugiats sou benvinguts”, “Prou violència de gènere” o bé “Impliquem-nos contra el canvi climàtic”. De fet, aquestes afirmacions no són compartides per tothom i, com qualsevol altra relacionada amb els distints models ideològics que he apuntat més amunt, no són neutrals. Estic convençut que tot el zel que ara ha posat la JEC a carregar-se el president Torra hauria estat inexistent enfront de les hipotètiques pancartes referides i no s’hauria produït cap reacció d’aquest òrgan administratiu. I hauria estat així perquè, precisament, tots els poders, organismes, instàncies i agents de l’Estat, a Espanya, només reaccionen del tot quan detecten algun fet que, segons el seu parer, en qüestiona la integritat territorial. El poder executiu i el legislatiu no poden ser neutrals, ni han de ser-ne. Per això prenen partit. Com el rei d’Espanya, posem per cas, que, per cert, no l’ha triat ningú en cap urna…
