Jordi Cuixart ha defensat l’èxit col·lectiu que representa l’existència d’una taula de negociació entre el govern espanyol i el govern català, perquè implica el reconeixement que existeix un conflicte polític. Ho comparteixo i comparteixo el seu lament que els partits independentistes no siguin capaços de posar en valor plegats haver assegut l’estat a negociar. Evidentment, reconèixer-ne implícitament l’existència no implica estar d’acord en els termes i les bases del conflicte, ni en la via de resolució, no ens “flipem”; no perdem de vista que l’estat està en una altra dimensió política, que la majoria d’ells en la configuració nacional són de Mart i la majoria de nosaltres, de Venus. I sí, encara no s’hi ha assegut i fan el ronso, mirant de reüll la demoscòpia i un congrés del PSOE que els barons poden complicar, i molt. I els guardians dels valors grans i lliures d’Espanya per recordar-los-ho i burxar-los, i són més efectius i potents que els socis de Podemos-Comuns a moure els poders de l’estat, presidència inclosa. Els radicals de Vox, els que han titllat de canalles, traïdors i blanquejadors dels colpistes al PSOE pels indults; els agitadors del PP, Lesmes inclòs, amenaçant d’acabar la feina que va començar el 2015 i arrasar fins i tot els acords postLOAPA; i el poder mediàtic, que ja encarrega i fa públiques enquestes com la del Mundo de SIGMA Dos que anuncia un canvi de cicle, un retorn en versió hard a les majories absolutes de la derechona. Els indults, una altra consecució que semblava impossible d’assolir, i de mantenir. I aquí està.
Que no haver pogut ni sabut assolir els objectius ambiciosos de l’amnistia i l’autodeterminació encara no ens faci perdre de vista el valor de fer moure el govern de l’estat de l’immobilisme centralista, la repressió judicial i policial i la politització de la justícia. El cofoisme és enemic de la consistència, però la infravaloració i el menyspreu a una bona gestió de les oportunitats és estèril i autodestructiu.
