Quan va esclatar la guerra civil a Líbia el 2014, Tunísia, un petit país de d’onze milions d’habitants i de recursos modestos va acollir més d’un milió de refugiats. Els ciutadans de Ras Jdir els van acollir a cor obert, amb roba, menjar, joguines pels infants, entre altres necessitats bàsiques. Ni les autoritats, ni la ciutadania van dubtar a l’hora d’oferir la seva ajuda. Es van establir vies segures perquè la prioritat era donar refugi als que fugien de la misèria i de la mort. Avui, Tunísia continua rebent cada vegada més refugiats procedents d’altres països com Síria. Molts d’ells han aprofitat aquesta oportunitat per refer la seva vida lluny de les bombes. Perquè al cap i a la fi, la gent migra i busca refugi per poder emancipar-se i refer la seva vida dignament. I és un dret humà inalienable.
Mentrestant, aquí, veiem com el projecte europeu que sempre ha presumit de ser un baluard dels drets humans -drets que en teoria vertebren la mateixa existència de la Unió Europea- continua demostrant que és incapaç de donar una resposta digne als milers de migrants que fugen de conflictes bèl·lics i de persecucions sistemàtiques en els seus països d’origen. De fet, no només els Estats membres són incapaços d’establir vies segures, sinó que ara les forces de l’ordre gregues disparen directament sobre aquells que intenten desesperadament entrar al seu territori. El balanç d’aquesta última són dues víctimes mortals. I tot això està passant amb l’aprovació dels màxims mandataris de la UE, que continuen defensant el seu acord de blindatge de fronteres amb el règim d’Erdogan.
El fet que un club d’Estats de cinc-cents onze milions d’habitants sigui incapaç d’acollir amb garanties uns quants milers de migrants, quan d’altres parts del món amb més o menys recursos n’acullen milions, diu molt de la voluntat d’aquests Estats de complir amb el seu deure moral així com la legislació internacional. Però en diu pla més sobre l’orientació de les seves pròpies polítiques migratòries. En efecte, fa dècades que la legislació en matèria de migracions s’ha desenvolupat basant-se en la discriminació econòmica i geogràfica de les persones. De la contenció dels fluxos migratoris s’ha fet una prioritat quan el focus hauria d’estar posat sobre la protecció dels drets d’aquella gent que ha decidit o s’ha vist obligada a buscar un nou lloc on emancipar-se.
Finalment, hem de recordar que la situació demogràfica de la majoria d’Estats membres de la Unió Europea és molt fràgil. Segons un estudi del 2018 de la mateixa Comissió Europea, està previst que la població total de la UE passi del 511 milions actuals a 520 milions l’any 2070, tenint en compte factors com la taxa de natalitat, l’esperança de vida i els fluxos migratoris actuals. La taxa de dependència, és a dir la proporció existent entre la població dependent i les persones actives, passarà del 21.6% actual al 51,2% el 2070. Això vol dir que l’envelliment de la població europea serà un problema cada vegada més greu pel que fa a la fiscalitat i el finançament dels sistemes de benestar. Per tant, els Estats membres de la Unió no només haurien d’estar complint el seu deure moral d’acollir migrants, sinó que des del punt de vista de la seva sostenibilitat, és una necessitat imperiosa.
