Fa uns dies jo apareixia (conscientment i voluntària) en una llista d’escriptors que donem suport a les consultes sobiranistes previstes arreu del territori municipal català. Vaig fallar a la roda de premsa per raons de feina però vaig estar atent a la premsa, i vaig descobrir-hi que l’estimat amic Bernat Dedéu hi havia iniciat un interessant debat. Interessant però que aconsegueix irritar-me. És l’etern debat sobre el terme “nacionalisme”.
En Bernat va expressar el seu escepticisme pel que fa al terme, perquè “té més connotacions negatives que positives”. També va dir que la consulta per la independència constitueix “un pas per deixar de ser nacionalistes”. La portaveu de la coordinadora, Anna Arqué, va posar-hi cullerada per a advertir que “el nacionalisme és una malaltia que es cura amb la independència”. I sort que en Sam Abrams va posar una mica de raó a l’escena tot puntualitzant que el nacionalisme català no és ni mai ha estat “un nacionalisme perillós, sinó obert i pacífic”, perquè si no hauria reconsiderat la meva presència a la llista d’escriptors. I no estic exagerant.
No veig la connotació negativa del terme nacionalisme. És més: tan negatiu és el terme, que mereix el suport continuat de la majoria de votants del país? Tan negatiu és, que ha estat clau en les nostres etapes de major prosperitat col•lectiva? Tan negatiu ha de ser per a l’independentisme, que dins de la seva accepció al diccionari ja inclou la referència a la independència? Tan lleig és, un terme que inclou una arrel tan universal com “nació” i un sufix que només indica devoció o adscripció ferma? Volen dir que se’ns associa als nazis? I aleshores, no hauria d’associar-se també als nazis el terme “socialisme”, que és el segon concepte que defineix la doctrina hitleriana? O bé hem de pensar que el nacionalisme, com a ideologia, empetiteix? Però no, perquè aleshores l’independentisme hauria d’empetitir per les mateixes raons de limitació geogràfica. És a dir, en definitiva: no veig per enlloc una connotació negativa justificada i raonada. Veig, això sí, ganes de ser originals i d’enterrar el pare o Prat de la Riba o la sardina o qui sap què. A mi no m’hi trobaran.
El nacionalisme no és cap malaltia que es curi ni viatjant ni amb la independència, perquè a la mateixa independència andorrana ja li convindria uns nivells bastants més alts de consciència nacional o de patriotisme. No deixaré de ser nacionalista el dia que siguem independents, senzillament perquè la independència no és més que un terme administratiu. Una circumstància política, una equiparació jurídica a la resta de nacions lliures del món. Però la independència no garanteix, per si sola, la pervivència o la solidesa d’una nació i d’una identitat.
Ho parlàvem fa poc amb un bon amic, que em defensava la reinvenció de l’independentisme identitari cap a un independentisme més pràctic que parla d’infraestructures, de sous i de pensions. Jo crec que és una farsa i que és mentida, i que no hi ha identitat sòlida fora de l’adscripció cultural (i bàsicament lingüística). La independència és un objectiu, sí, però el nacionalisme no destorba: tot el contrari. El nacionalisme és clau, és bàsic, és eina fonamental per a construcció d’una consciència col•lectiva que no se’n vagi amb un cop de vent. N’hi ha, suposo, que quan vingui la independència plegaran: ja tindrem aeroports propis, passaport propi, veu a la ONU, millors sous i etcètera. I jo dic que és tristíssim que es cregui que la fortalesa d’una nació resideix en aquests factors. No sóc ni em sento més català perquè em convingui més que sentir-me d’una altra banda. El meu país no mereix aquest menyspreu de part meva.
