Llegides les argumentacions del MH president Roger Torrent sobre la conveniència d’aparcar la denominació de “nacionalisme català” en favor d’un republicanisme o independentisme basat en construir una societat millor, és a dir, matar (i ja devem portar uns 1.200 intents) el nacionalisme, tot agraint-li (això sí) els serveis prestats, voldria dir que em sembla que tenim molt poca feina però també desenvolupar alguna reflexió. Perquè hi ha coses que són certes: la independència comportaria molts avantatges, permetria construir una societat moderna i amb veu pròpìa, i és un concepte possiblement més atractiu per a moltes persones. Ah: i és urgent. El problema, per a mi, és quan es considera que tot això ho fa la independència per si sola o quan es vol pensar que amb aquestes tesis economicistes, socio-politològiques, administrativistes i eficientistes n’hi ha prou per construir res de sòlid. Mirin, és el mateix que devia pensar la UE quan fou creada. No hi troben a faltar alguna cosa?
Adverteixo que la meva tesi és cursi. I no només és cursi sinó també romàntica, sentimentaloide i emocional. Suposo que aquest és el quid de la qüestió, i demano mil disculpes per una paraula que sonarà tan malament com “nacionalisme” però que Oriol Junqueras fa servir molt sovint: em temo que es tracta d’amor. Diran que aquests conceptes són antics, o que no són objectivables, i és que no ho han de ser: escric això des de la més absoluta subjectivitat, i també em temo que una col·lectivitat nacional està feta sobretot de molts subjectes (no només de molts contribuents o de molts empadronats). No sé ben bé per què m’agradarà sempre el Barça que cap altre equip, encara que perdi: com a màxim se m’acudeixen raons de ius sanguini i de ius soli, és a dir perquè sóc d’aquí. I no sé ni m’importa la raó per la qual vibro amb Beethoven o amb els Strokes, dec tenir-hi raons tan explicables com d’altres de viscerals o directament umbilicals. Tot suma, al meu criteri: si hi ha “bones raons” perquè agradi un equip o una música, millor. Posem per cas perquè hi ha un bon entrenador o una bona junta directiva, o perquè aquella estrofa fa una bona musicoteràpia o guarda una lògica ics o i grega. Si això em fes realment decantar en cas de dubte, però, crec que estaríem parlant d’una afició molt fràgil i molt volàtil: simplement, quan el Barça deixés de guanyar títols, em faria del Madrid. És aquesta, la dinàmica que es desitja? De fet mai no ha calgut que el Barça sigui sempre el millor, que no ho és sempre (ni de bon tros)… i, tot i així, per a mi i per a molts aficionats continuarà essent el millor. Benvinguts siguin els arguments de l’eficiència, de l’eficàcia, de la proximitat, de la subsidiarietat i de la utilitat: ho dic molt de debò, poden fer moltíssima feina. Però si van sols, em sonen a “republicanisme màgic” o a independentisme de gestoria, i per tant a una cosa profundament ineficient i ineficaç i infèrtil. A banda de sense ànima, que és el que dèiem de la UE: la Novena és molt bonica, però cap europeu s’alça amb la mà al pit quan sona (i ja no parlem del que passa en determinades finals quan sona l’himne d’Espanya, parlant de comunitats nacionals artificials). Hi ha coses que són perquè les sentim o no les sentim amb prou força, i prou. Algú es posa a escriure en català (o a escriure) no perquè sigui precisament o necessàriament “útil”, o, com deia la Isabel-Clara Simó, “si voleu coses útiils aneu a una ferreteria”. És una idea radical, sí, però és que hi ha coses que n’hi ha prou que siguin. El seu sentit principal (no necessàriament únic) és ser, o voler, o simplement de sentit no en tenen cap. En paraules de Vicens Vives, “la voluntat de ser”. En paraules de Montllor, “Perquè vull”.
Hi ha una dèria molt nostrada en voler marcar bàndols de nyerros i cadells, i no dic que no puguin existir com a magma tectònic partidista, però sí que dic que són divisions massa artificials. A Europa no es tracen les fronteres nacionals amb escaire i cartabó, sinó a través de la història o la naturalesa geogràfica, i la divisió entre “independentisme” i “nacionalisme” em sembla d’una voluntat d’artifici tan o més gran que una divisió provincial. O que la divisió de Tabàrnia. Però fins i tot si existeix aquesta diferenciació, admetem-ho com a hipòtesi, la meva conclusió és que tot suma. Si es vol, és clar. En aquest cas, veig una necessitat malaltissa de contraposar republicanisme a nacionalisme com si no fóssim tots ja molt conscients que cal consolidar les majories de la manera més eficaç, però també de la manera més sincera. Res no funcionarà per pur pragmatisme ensopit. Sí, amor meu, em pot ser molt útil que estiguis amb mi perquè ens repartiriem les feines de casa i la criança dels fills i a més em faries molt bona companyia quan em fes vell. De raons en puc enumerar moltíssimes, perquè la utilitat hi és sens dubte. I tot i així, si mai te les enumero en forma de pros i de contres, et prego que m’engeguis fulminantment.
