El temps passa volant: sí, dimecres passat es van complir dos anys de les darreres eleccions municipals. Sembla que era ahir que Ada Colau negava rotundament la possibilitat d’acceptar els vots de Manuel Valls per aferrar-se a l’alcaldia a qualsevol preu. Pocs dies després demostrava la falsedat d’aquelles paraules sostenint la vara d’alcaldessa mentre rebia l’homenatge de l’ex primer ministre francès, que l’aplaudia a peu dret com aquell que va a l’òpera i ha quedat satisfet amb la funció. El candidat paracaigudista, esperança blanca de l’unionisme, inflat pel sistema mediàtic espanyol i per un dopatge econòmic que està investigant el Tribunal de Comptes, ara anuncia que ja n’ha tingut prou i que se’n torna cap a París. Així demostra el seu compromís –i, de retruc, el de l’espanyolisme- amb la ciutat de Barcelona: una peça qualsevol, secundària, intercanviable, només interessant si es tracta d’intentar treure’n rèdit. Del seu galdós paper només n’ha obtingut una satisfacció, gens menor: “vam impedir un alcalde independentista”. Una gesta que només va ser possible gràcies a la cobdícia de Colau, incapaç d’acceptar la derrota davant Maragall.
Quan s’arriba a mig mandat se sol fer balanç, però també és el moment de fer plans. L’independentisme va ser capaç de grans gestes l’any 2019. Va obtenir la primera posició a la ciutat de Barcelona, amb la victòria d’Ernest Maragall, i va conquerir importants places com les de Tarragona i Lleida, on Pau Ricomà i Miquel Pueyo van assolir la presidència dels respectius consistoris, fins aleshores en mans socialistes. Arreu de l’àrea metropolitana es va produir un avenç del republicanisme, que va anar conquerint espais en els tradicionals feus del PSC. Segona força a Sant Adrià de Besòs, L’Hospitalet de Llobregat, Gavà, Sant Boi o Sant Joan Despí. Importants creixements en nombre de vots i regidors a Santa Coloma de Gramenet o Sant Feliu de Llobregat. És en la progressiva substitució del socialisme on hi ha el principal repte de l’independentisme català, tal com va passar a Escòcia amb un SNP que es va menjar el laborisme, i per això les properes eleccions municipals tornen a ser un repte majúscul.
En aquest sentit es plantegen diverses incògnites. Una d’elles és el futur d’Ada Colau com a candidata a l’Ajuntament de Barcelona. Si el juny del 2019 deia en una entrevista a RAC1 que “pràcticament segur aquest serà el meu darrer mandat”, l’octubre del 2020 contestava a El País que “no descarto un tercer mandat”. Tal com va passar a l’hora d’acceptar aliances per ser investida, les paraules se les enduu el vent. Entremig, la crisi del seu espai polític a nivell estatal, amb la retirada de Pablo Iglesias que tant la va acompanyar durant la darrera campanya. Una altra pregunta que es suscita gira al voltant de la llista guanyadora de les eleccions de Barcelona: Ernest Maragall repetirà al capdavant d’ERC? I, en cas de no ser així, qui el substituirà com a cap de llista? És clar que és una decisió que es pot prendre a última hora, tal com va ser-ho la pròpia candidatura de Maragall, però sempre es va més tranquil tenint els deures fets. Tercer: què té pensat fer el PSC a la capital de Catalunya també és un factor important. A les eleccions al Parlament va semblar que posaven tota la carn a la graella amb el moviment de fitxes de Salvador Illa i Miquel Iceta, estratagema que no els va poder evitar l’empat en escons amb una formació independentista ni acabar a la bancada de l’oposició. Qui sap si intentaran alguna cosa semblant a Barcelona, amb un cap de llista estrella que sigui el favorit de l’establishment estatal. Finalment, cal valorar quin impacte hi tindrà la constitució d’un nou govern català. Si es repeteix la dinàmica destructiva dels darrers anys, amb l’entossudiment d’una part de l’independentisme per competir pel vot dels convençuts, difícilment ajudarà a il·lusionar cap votant de frontera. En canvi, si s’és capaç de fer visible el govern com a útil pels interessos de la majoria de ciutadans, pot ser un bon trampolí per fer un altre salt endavant.
Només queden un parell d’anys per esbrinar-ho.
2 
14 
