A vegades, els silencis diuen més que les paraules. Quanta, quanta por els fa, a Madrid, el Marroc.
La «premsa d’Estat» madrilenya s’omple la boca d’amenaces a Catalunya, però calla, covardament, quan es tracta del Marroc. S’entén. El Marroc és la nèmesi d’Espanya. L’enemic mortal. A sobre, el rei del Marroc va esdevenint el Putin del Magrib, amb permís dels USA i d’Israel. Brillant posicionament estratègic per al món que està venint.
La premsa madrilenya fa anys que brama que la Catalunya indepe, sediciosa i desafecta és el seu enemic, al mateix temps que amaga la seva autèntica por: el regne del Marroc, que els fa pànic des de sempre, perquè encara és més bèstia i té menys escrúpols. I cada dia més força.
El Marroc ha marcat dos gols com una casa a Espanya. I la «premsa d’Estat» madrilenya fa com la premsa de Putin, ho amaga, manipula i dissimula perquè el poble no s’adoni de la brutal feblesa de l’ex imperi espanyol. Primer gol, cantat des de fa dècades, el Sàhara, amb el qual el regne del Marroc ha duplicat la seva superfície i enfortit la posició estratègica. Segon gol, el Pegasus, que ha humiliat l’Estat espanyol, no només el govern. Per això callen: tenen por.
L’Espanya oficial s’ha equivocat, com acostuma a fer des de fa segles, de partida. L’enemic no és Catalunya: si tinguessin dues o tres neurones, una mica d’empatia i visió estratègica, ja haurien desactivat la crisi catalana, posant-hi alguns calerons més i acceptant aspectes simbòlics essencials no per força incompatibles amb una flexible unitat hispànica. En el fons, no els interessa, perquè tenen la paella pel mànec.
La clau de tot plegat és el Marroc. No aclarirem mai el Catalangate. Ja ho sabem, oi? Farem soroll, tocarem els nassos, i tot quedarà en no-res. Però encara menys aclarirem el Marrocgate, o Moroccogate. Ai, el Marroc! La paella la té el seu rei i fa ballar Espanya, des de fa dècades, al seu gust.
L’Espanya del «deep state» s’explica en clau Marroc. Espanya no és un estat en clau hispanoamericana ni europea, tot i que ho sembla, sinó en clau magribina.
És el que explica Franco, la Legió, Millán Astray, la brutalitat sagnant dels militars africanistes, l’orgull ferit de l’ex imperi espanyol, la Guardia Mora de Franco, el residu colonial de Ceuta i Melilla, la pallassada militarista de Perejil en temps d’Aznar, la deriva de Felipe González (amb boniques propietats immobiliàries al Marroc), tota la trista història del Sàhara, l’imam de Ripoll, les amistats de l’emèrit…
Vas dibuixant punts, els uneixes amb una línia, i et surt una Espanya oficial estretament vinculada al Marroc. Més que a Europa: només la veu com un instrument per obtenir beneficis particulars o blindar-se per les seves arbitrarietats. Espanya aporta poquíssim a Europa i en treu tot el que pot. El seu és un europeisme fictici, aprofitat: Europa els ha servit per blanquejar infinitat de coses, però Europa se’ls en fot. Espanya és massa Espanya…
Per tot això la monarquia espanyola i els alts funcionaris de l’Espanya oficial es comporten políticament més com a marroquins que com a europeus. És a dir, al marge de creences religioses o culturals, com a servidors medievals de monarquies absolutes més o menys dissimulades.
El seu enemic és al Marroc, que s’acaba de quedar amb el Sàhara (cosa que en realitat ja havia fet) i amenaça seriosament Melilla, Ceuta, Canàries i fins i tot Perejil. La glòria del franquisme i de l’imperi perdut. Aquesta és la clau africanista, el paisatge mental de les elits madrilenyes de tota la vida. On es juguen un nou «1898» no és a Catalunya, sinó al Marroc.
Lògicament, el «penalty» els fa tanta por que callen. Si tinguessin el valor, els dallonses i tot allò de què tant gallardegen, la «premsa oficial» madrilenya estaria plena d’amenaces, insults i ofenses al Marroc. Però no gosen ofendre el sàtrapa marroquí. Li tenen pànic. S’entén: és més fàcil atonyinar, reprimir, insultar i acollonir catalans, que plantar-li cara al rei marroquí. I això ajuda a entendre el mapa mental d’aquells que es creuen els amos de l’Estat espanyol: en el fons, saben que van directes, tard o d’hora, cap a un nou desastre d’Annual.
6 
4 
