Mai com ara hi ha hagut tanta preocupació pel futur del món, per la sort del planeta Terra. En el passat les preocupacions eren locals, nacionals o, en el millor dels casos, continentals. El salt d’escala reflecteix no solament que el món s’ha fet molt petit sinó que es manifesta en cada un dels habitants que l’habiten. L’efecte papallona, ??basat en el fet que petites variacions en les condicions inicials d’un sistema dinàmic, aparentment insignificants, poden produir grans variacions en el comportament de sistema a llarg termini, és percebut com una certesa en l’imaginari dels ciutadans. La preocupació per la sort de la Terra és tan present que hem assimilat com a pròpies qüestions preocupants com el terrorisme islàmic, el coronavirus, els tsunamis, el canvi climàtic, la desaparició d’un avió a Àsia o la mort de Kobe Bryant. Tot el dolor del planeta entra en l’esfera personal fins a dominar gran part del temps que disposem per a percebre el nostre dolor.
Aquest procés de mimesi amb el món es dóna al mateix temps d’un altre paral·lel: la separació de la realitat quotidiana que realment vivim. Som ciutadans conformistes amb el pròxim que realment ens afecta i afligits pel llunyà. Les injustícies que es produeixen a la Xina o Síria són viscudes amb intensitat i les pròpies amb indiferència. No es tracta tant de criticar els vincles de l’home modern amb les realitats llunyanes sinó de mostrar fins a quin punt adquireixen cada vegada més pes, minimitzant els problemes que afecten l’individu en el seu dia a dia. La preocupació per la Terra sembla anul·lar el valor de la preocupació individual. El parany consisteix a mostrar el món inabastable com una cosa que podem canviar, fent-nos responsables tant en el polític com l’emocional. La trampa consisteix a fer-nos éssers sofrents per la sort dels altres i cada vegada més incapaços de lluitar per la nostra. La revolució positiva de Càritas, una lliçó de dignitat i servei públic, en ajudar als més desfavorits, empal·lideix davant els actes heroics d’un grup de persones salvant una rara espècie a l’altra punta del globus. Tots dos èxits són positius, però el primer incideix en una realitat que podem verificar mentre que del segon no tenim informació del seu possible benefici.
Els mitjans d’informació i les xarxes socials s’han posat al servei d’una solidaritat universal i han deixat de criticar, en moltes ocasions, la insolidaritat local. Veiem començar el dia a la Patagònia, ens sentim en comunió amb el globus terrestre i, al mateix temps, ignorem el significat que té un nou dia per a nosaltres. Si mirem Instagram veurem als nostres amics i coneguts viatjant pels confins de la Terra. Són aquests mateixos amics i coneguts que no tenen temps per acudir a un sopar o un dinar amb nosaltres. Ens identifiquem amb tot allò que està lluny i tot el proper ens incomoda. El món va bé o, almenys, sembla que no va del tot malament, encara que li assolin pandèmies, inundacions, assassinats i injustícies mentre nosaltres no arribem a comprendre quins són els nostres mals.
