Cada cop parlem més de salut mental i, en fer-ho, trenquem un altre tabú de la nostra societat. La pandèmia ha fet que sigui una part de la nostra salut que hagi passat de ser silenciada a sortir a l’esfera pública. Se n’han fet reportatges als mitjans i campanyes governamentals i, com que poder pagar-se un psicòleg està a l’abast de poca gent en comparació al nombre de casos que han aparegut, diuen que es destinaran més recursos a l’atenció psicològica dins del sistema sanitari públic. 

I és que després de tots aquests mesos de confinaments, restriccions i tocs de queda, que aixequi la mà qui estigui bé del tot, qui no hagi tingut ansietat, insomni o depressió en algun moment, preguntant-se quan acabaria tot això i quin futur social i econòmic ens esperava. Estem acostumats a buscar certeses i estabilitat, però ara són temps de canvis i incerteses. L’opressió al pit, el vertigen, el bloqueig o la manca de forces i interès per fer o desfer, segur que han picat a la nostra porta en algun moment en aquest temps que ens ha tocat viure.

Sense anar més lluny, els últims mesos s’han detectat un 21% més de casos de depressió i un 17% més de trastorns de la conducta alimentària en joves. Les urgències a Sant Joan de Déu han augmentat en un 47%. El suïcidi és la primera causa de mort juvenil no natural a Catalunya. Arran de la pandèmia, les temptatives de treure’s la vida han augmentat un 27% entre la gent jove. Són dades buides de noms i històries, també perquè l’estigma, la discriminació i l’aïllament són les conseqüències més comunes amb què s’han d’enfrontar aquells joves que pateixen problemes de salut mental. Són els silenciats.

Visibilitzar i sensibilitzar està molt bé, però és del tot insuficient. Mentre no es faci una anàlisi profunda dels factors socioeconòmics que hi ha rere les malalties mentals no avançarem prou vers la seva erradicació. I és que no som nosaltres, és la pressió del sistema (econòmica, estètica, social, patriarcal) qui ens fa emmalaltir. De fet, una de les majors crítiques que es pot fer a la gestió de la pandèmia és justament que s’ha fet des del punt de vista epidemiològic i no amb una perspectiva de salut integral de les persones. És a dir, les restriccions decretades no han tingut en compte les nostres necessitats de socialització i llibertat de moviments, de contacte emocional, d’estabilitat econòmica

De la mateixa manera, la crisi econòmica associada a la COVID-19 que vivim encara no ha vist com la vida dels treballadors, de les classes populars, s’hagi posat al centre de les polítiques econòmiques. A Catalunya, el nombre de persones en situació de risc de pobresa o d’exclusió social ha augmentat un 12,6% respecte al 2019. En total són més de dos milions de catalans que es troben en aquesta situació. És a dir, un de cada quatre. L’angoixa pel futur, per poder menjar, escalfar-se o tenir un sostre digne, està directament relacionada amb la salut mental de tots ells

Amb aquestes dades tan contundents, que la Marató d’enguany trenqui murs per la salut mental i arribi amb tota l’energia per visibilitzar i normalitzar els trastorns i recaptar fons per impulsar-ne la recerca, és una excel·lent notícia. A veure si així tots plegats entenem que no passa res si no estem bé, que cal parlar de com ens sentim i que acudir a professionals de la salut mental és positiu sempre i en qualsevol situació. Trencar el silenci per sortir de l’aïllament i l’estigma. Escoltar el crit angoixant silenciós de tanta gent, i comprendre’l. Ens ho devem.

Comentaris

    Narcís Octubre 11, 2021 | 21:19
    No fumem ! Sempre hi han estat l' ansietat, l' insomni o la depressió àdhuc mateixa tristesa per no sentir-se estimat o / i sense prou mitjans per fer o iniciativa quina fos àdhuc de supervivència ! Sigui gent adulta o més gran que són sols voluntàriament fent vida professional al carrer havent de romandre's a casa per la pandèmia o joves que no saben per on tirar tot sentint-se abandonats familiarment o sense horitzó de cap mena ! PD : podia haver donat dades sobre percentatge dels gèneres que sucumbeixen al suïcidi ( encara que si són homes .. dirà perquè són més ' fluixos ' ! ) .. de la resta a saber perquè majoritàriament els homes no baden boca ! Nota : àdhuc parlant de quelcom tan fumut i mateix mortal .. parla de ' patriarcat ' ? tenir cura i por per si pogués passar quelcom lleig o terrible als seus estimats, n' és ser patriarcal ? pares que duen tatuatges .. recades .. monyo .. . . . . . i fent de mateixes mares, patriarques de què ( malgrat no sigui incompatible ) ? però en quin nassos de segle hi viu .. majoria de famílies si pequen de quelcom n' és de " matriarcat " àdhuc sent mestresses de casa .. i de ben segur així ha estat majoritàriament sempre ( i no em barregi delinqüents o criminals o assassins ! ) ! Anotació al marge : pel que fa a l' exclusió social o pobresa o misèria . . no són persones com vós qui diuen benviguts o nostra casa és vostra casa o . . . . . ( com si fóssim a Xauxa ) sense tenir gens ni mica solucionada eixides professionals o econòmiques de connaturals, de connaturals a dojo ? incidència : ja n'hi ha prou, ja està bé, ja cansa, ser amb tants romanços quan tenim compatriotes ( o no ) plens de necessitats, necessitats bàsiques, i no poques persones grans, grans deixats a sa sort !
    fat boy Octubre 12, 2021 | 13:39
    Els que van aconseguir sortir d'Auschwitz si que estaven deprimits. Pero aquests amb rao.

Respon a fat boy Cancel·la les respostes