Les darreres setmanes, unes declaracions de la vicepresidenta de la Generalitat valenciana i cap de cartell de la coalició Compromís, Mónica Oltra, esvalotaven bona part de l’opinió publica catalana i una part significativa de la valenciana. La vicepresidenta havia fet unes declaracions molt crítiques en el fons, innecessàries en la forma i, sobretot, amb un punt de grolleria certament inadequat, sobre el president català a l’exili, Carles Puigdemont. Les xarxes i els mitjans de comunicació van omplir-se de crítiques i respostes del més variat estil i contingut. Oltra, lluny de rebaixar el to, es va reafirmar, deixant entreveure que no s’havia tractat de cap errada, sinó que més bé obeïa a una planificada estratègia electoral per mirar de copar el centre polític, fent seua la sempiterna cantilena anticatalana que tan bons resultats ha donat en les darreres dècades a la dreta més reaccionària i antivalenciana, i de pas colpejar on més mal fa al Bloc, partit majoritari de la seua coalició.
No era la primera vegada que Oltra mirava de pouar en eixe espai electoral, retroalimentant-lo per mirar de tirar del conjunt de la política valenciana cap a posicions espanyolistes. Ja ho va fer quan va afirmar, també en roda de premsa en qualitat de portaveu del Govern Valencià, que el seu nom era en castellà, o quan va afirmar que la seva absència en l’entrega del premi Broseta a Societat Civil Catalana, només es devia a problemes d’agenda, quan tothom coneix que va ser imposada per les crítiques des de dins i fora de la seua pròpia coalició, o quan es va desmarcar de la primera gran manifestació contra l’infrafinançament i l’espoli que patim al País Valencià. És la seua opció i segurament tan legitima com qualsevol altra, sempre i quan les formes no avalen les practiques que s’estan imposant des de l’agenda mediàtica populista, grollera i reaccionària.
El problema, però, segurament el tenen més aquelles persones, entitats i fins i tot sectors socials que, tan a Catalunya com sobretot al País Valencià, s’han deixat portar per una imatge de la Sra. Oltra que responia més als seus desitjos que a la pròpia realitat. I ara, clar, costa d’entendre determinades actituds i declaracions. Haurem de convenir que aquestes sorpreses apareixen molt sovint quan, per una certa comoditat, tendim a analitzar la realitat a partir no d’allò que realment existeix, sinó a partir del que ens agradaria que fos –la ideologia com a falsa consciència dominant, que diríem seguint Marx–. Les cares de sorpresa i les expressions sobre si ens ha enganyat aquella o aquell altre polític amaguen en el fons un cert autoengany que, d’altra part, en certes ocasions ens pots haver servit per a defugir d’assumir certs compromisos, ni que fos amb nosaltres mateixos. Més enllà de l’anècdota, la pregunta pertinent que podem fer-nos és: havíem d’esperar unes polítiques substancialment diferents a les que ha aplicat el Govern valencià del pacte del Botànic?
Quan el febrer de 2013 vaig publicar un article sobre la necessitat de situar el dret a decidir al centre del debat polític al País Valencià feia una sèrie de pronòstics sobre les següents conteses electorals i les polítiques que se’n derivarien, que s’han complit gairebé mecànicament: “A hores d’ara, qui més o qui menys veu com una possibilitat factible el fet que el PP perda la majoria absoluta que té al Parlament i als principals ajuntament valencians. Sense aquesta majoria, i sense previsibles aliats per a compensar-la, es comença a albirar una majoria diferent“. Dos anys i dos mesos més tard, aquest pronòstic es feia realitat i una coalició entre el PSPV-PSOE, Compromís i el suport parlamentari de Podem feia fora el PP de les principals institucions valencianes.
La segona part d’aquest primer pronòstic també es va confirmar totalment: “Les paradoxes de la política faran que un partit com el PSOE, en hores baixes, amb segurament uns resultats dels més dolents de la seva història, ple de contradiccions, sense un lideratge clar ni acceptat per les distintes famílies, puga tornar a governar la Generalitat després de uns 20 anys”. De fet, el PSPV-PSOE va recuperar la presidència de la Generalitat per a Ximo Puig el 2015, amb el seu segon pitjor resultat electoral des de la transició, només per damunt del resultat obtingut a les Europees del 2014, i Mónica Oltra es feia amb la vicepresidència, amb un programa que bàsicament responia a una certa regeneració democràtica i a una sèrie de propostes per a millorar la gestió. El pacte del Botànic responia a aquests eixos i deixava de costat altres mesures, algunes de les quals figuraven en la proposta electoral de Compromís. Pel camí s’han quedat també algunes de les propostes que sí que apareixien al pacte de Govern.
En aquell article del 2013 també feia una sèrie de preguntes, sabent que la resposta que poguérem obtindre, condicionarien el futur immediat de la política valenciana: “quina política farà el possible govern tripartit entrant? Quin grau d’utilitat tindran a l’hora de superar la doble personalitat imposada al País Valencià? Podem aprofitar els canvis per acumular forces per a un canvi més profund?” Dissortadament, crec que podem dir que la resposta que avançàvem com a possible en aquell mateix text, també va encertar plenament: “Certament, una gestió més eficaç, menys corrupció i una major transparència donarà una mica d’alè a un País que s’asfixia constantment, però els grans problemes restaran sense solució”.
Sis anys més tard, podem reiterar –amb moltes més urgències socials i amb l’extrema dreta marcant l’agenda política– les mateixes propostes que fèiem aleshores amb l’objectiu de poder superar uns marcs polítics que la realitat ha mostrat en les seues crues limitacions: …”unes altres opcions són possibles a condició, però, que aquestes responguen a tres ítems determinants. El primer és que s’ha de partir del fet que tota política ha de ser feta al servei de la majoria social. Ja no hi ha punts intermedis ni equidistants, ni tants sols a nivell teòric. O es governa a favor del capital o es fa política per al, pel i des del poble. Això suposa, d’entrada, el trencament amb tot tipus d’idealisme socialdemòcrata, de seguidisme de l’agenda neoliberal, l’enfrontament amb les polítiques de Madrid i de la Unió Europea i amb la “nostra” burgesia local. El segon ítem parteix de la constatació que per a poder portar a terme aquesta política es fa prèviament necessari un procés d’empoderament social, amb el poble mobilitzat i participant activament de la presa de decisions. En termes clàssics parlaríem de dotar-nos d’un contrapoder popular. Sense aquesta mobilització i organització social és totalment impossible cap política seriosament d’esquerres. No n’hi ha prou de votar i desitjar uns canvis per la via del miracle o de l’idealisme. El tercer ítem suposa el necessari canvi ideològic a nivell popular per passar de sentir-nos i actuar com a persones súbdites a sentir-nos com a propietàries de la nostra vida i el nostre futur, fent valdre el dret a decidir individual i, sobretot, col·lectiu. Sense aquest canvi és totalment impossible pensar en canvis d’alguna transcendència”.
Des del meu punt de vista, aquest és el rerefons de la picabaralla dialèctica encetada per Mónica Oltra contra Carles Puigdemont. Amagar, amb una mena de cortina de plàstic cutre i polsosa, que, tot i les millores del Govern valencià respecte a l’etapa prèvia i putrefacta dels governs del PP, els problemes de fons de la societat valenciana no només no s’han solucionat, sinó que pateixen un greu empitjorament.
