Una de les coses en què cal fixar-se primer quan es publica una enquesta són les dates del treball de camp. El del CEO que es va publicar ahir es va fer entre el 13 d’octubre i el 7 de novembre, just abans de l’inici de l’actual episodi de caos governamental que es viu a Catalunya. La humiliació als autònoms va ser els dies 8, 9 i 10 de novembre, i aquell escàndol s’ha encadenat amb la patètica crisi de la filtració de l’esborrany de la desescalada. No sabem si el propòsit d’esmena dels socis de govern és sincer o si el festival de punyalades continuarà fins al 14F amb nous i sagnants capítols d’autolesió gratuïta, però les condicions objectives no conviden a l’optimisme, perquè la combinació és explosiva: un govern de coalició sense autoritat presidencial, en precampanya electoral, i format pels dos partits que es disputen la victòria.
En qualsevol cas, la fotografia que ens deixa el CEO mereix comentari. Malgrat la improductivitat política d’aquesta legislatura, els partits independentistes mantenen i augmenten la seva majoria, tant en escons (70-76) com en percentatge de vot, fins al punt que superarien per primera vegada la barrera del 50%. Hipòtesi 1: malgrat no expressar-se de forma violenta, el conflicte és tan profund i tan real que el vot independentista es manté independentment de l’encert dels seus representants polítics. Hipòtesi 2: els dos únics partits (PSC-PSOE i Comuns-Podemos) que podrien arribar a formular una oferta política prou atractiva com perquè un percentatge del vot independentista canviés de vorera, no han sabut o volgut fer-ho fins ara. Malgrat que governen junts a Espanya i que mai tornaran a tenir el marge de maniobra que els dóna aquest poder, aparentment no tenen programa per a Catalunya diferent de continuar com fins ara. En aquestes condicions, cap independentista té cap incentiu per canviar de vot.
El CEO també mostra una redistribució important del vot unionista, amb la caiguda en picat de C’s, la pujada moderada del PSC i la forta irrupció de VOX. Aquesta última dada ha aixecat polseguera i serà un dels gran temes dels pròxims mesos. Caldrà filar molt prim en l’anàlisi d’això, i veure de quins barris i sector socials prové aquest vot. No és el mateix el vot a VOX de la plaça Artós o Pedralbes que el de Ciutat Meridiana o als barris de Ponent de Tarragona. En el primer cas, estaríem davant d’un ultranacionalisme espanyol de dreta clàssica, contra el que poca cosa es pot fer. En el segon, hi entrarien en joc altres factors com el malestar per les condicions materials de vida, la competència laboral amb la nova immigració, el fracàs escolar i la manca d’expectatives, els dèficits de densitat associativa i cultura comunitària… és a dir, factors que es poden combatre amb polítiques públiques valentes.
El CEO d’ahir també és la primera enquesta des del trencament de JxCat que atorga possibilitats de representació al PDeCAT. Molt tímidament (2,4% del vot i 0-1 escons), però el partit on milita Artur Mas treu el cap per primera vegada vegada en una predicció demoscòpica. Caldrà veure si les pròximes setmanes la tendència es consolida o no, però si ho fa, JxCat es trobarà amb un dilema, perquè el discurs per prendre vots a ERC no pot ser el mateix que el discurs per evitar perdre’n cap al PDeCAT. Si l’objectiu és el primer, cal exhibir retòrica independentista i alimentar l’èpica del No Surrender, i si és el segon, cal mostrar-se com un partit que toca de peus a terra, té un model socioeconòmic concret i no renuncia al pragmatisme de la governació. Són discursos quasi antagònics, i en qualsevol cas molt difícils de compatibilitzar en una campanya electoral llarga de tres mesos com la que tenim per davant.
Finalment, crida l’atenció la resiliència d’ERC, que lidera les enquestes pràcticament de forma inalterable des de l’endemà de perdre les eleccions del 21D. Si no cometen errors, sobre el paper els republicans ho tenen tot per guanyar. Com a partit estan més estructurats sectorialment i territorial que cap altre. Ideològicament se situen exactament allà on és la majoria social: centre-esquerra sobiranista. Dels tres partits independentistes, és el que més s’assembla a la societat catalana, aplegant i donant protagonisme a perfils que abarquen diferents classes socials i orígens identitaris, de Maragall a Rufián, de Marta Rovira a Najat Driouech. És competitiu electoralment tant a les comarques més independentistes com a l’àrea metropolitana de Barcelona. És un actor principal de la política tant a Catalunya, on governa, com a Madrid, on els seus vots són imprescindibles. En definitiva, té sobre la taula tots els elements per esdevenir el partit hegemònic que somnia ser. Només ho pot esguerrar fent-se la traveta a ell mateix.
1 
