A la ciutat xinesa. Mirades sobre les transformacions d’un imperi és una magnífica exposició que s’acaba d’inaugurar al Centre de Cultura de Contemporània de Barcelona i que estarà oberta fins al 22 de febrer. Mitjançant una interessant combinació de recursos (fotografies, maquetes, objectes, audiovisuals), la transformació de les grans urbs xineses hi és presentada com a sinècdoque dels grans canvis socioeconòmics que ha experimentat el conjunt del país en els darrers anys. L’exposició es mira ciutats com Chongqing, Pequín o Xangai a partir de conceptes que —segons se’ns explica— han estat fonamentals en la civilització xinesa: jardí, escriptura, terra, aigua, família o fengshui. Són aquests elements tradicionals els que —se’ns diu— “formen la base per proposar una lectura dinàmica del territori xinès i tot el que afecta a la població actual de més de mil tres-cents milions d’habitants” i els que —suposem— expliquen, per exemple, la substitució dels tradicionals barris de carrerons estrets del centre de Pequín per gratacels gegantins a banda i banda d’avingudes fredes i descomunals.
A la ciutat xinesa és una exposició original i ambiciosa, de factura brillant, amb un objectiu encomiable i acompanyants de luxe: el cineasta Jia Zhangke en coordina els curtmetratges i hi dirigeix una peça. És una llàstima, doncs, que quedi tenyida d’un regust culturalista que representa un cert llast per al projecte. I és que, posats a —com escriu Josep Ramoneda al pròleg del catàleg— “furgar en les arrels culturals i històriques de la ciutat xinesa com a base d’una arqueologia de la ciutat actual”, realment hem de recular fins als jardins, l’aigua, el fengshui i altres exquisitats ancestrals per l’estil?
A l’hora de llegir la complexitat de la Xina d’avui, potser fóra més oportú romandre en el darrer segle i mig de la història —tot i que, certament, no resulti un exercici tan exòtic ni tan fascinant com el viatge a les arrels més remotes de la cultura xinesa. Les guerres de l’opi (1839-1842 i 1856-1860), el segle de concessions estrangeres a Xangai (1843-1946), la revolta dels bòxers (1898-1901), la resolució del tractat de Versalles (1919), les guerres sino-japoneses (1894-1895 i 1937-1945) o, d’una manera més genèrica, el context de guerra freda posterior, han estat conflictes que han marcat una determinada relació psicològica de la Xina amb Occident. El pes d’aquest segle i mig de victimitzacions —a voltes revifat estratègicament pel govern per vincular patriotisme i cohesió social— continua recaient sobre gran part dels ciutadans xinesos d’avui, encara susceptibles a interpretar el present en clau d’aquesta memòria històrica no tan remota. És aquesta humiliació allò que ha conformat en gran mesura la identitat xinesa contemporània. Les ramificacions d’aquesta estructura psicològica són múltiples. La Xina manté avui dia un estat d’ambivalència envers Occident, heretat i modificat des del segle passat. D’una banda, els xinesos se senten víctimes d’importants greuges i agressions històriques, i interpreten el present encara en base a aquests fets. De l’altra, senten una certa fascinació per allò que representa Occident i aspiren a atansar-s’hi i a tenir un paper rellevant —i, sobretot, reconegut— com a potència mundial.
Els processos de transformació urbana, amb tot allò que impliquen com a fenomen en què convergeixen eixos de marcat predomini discursiu occidental com l’economia, la globalització o el consumisme, es poden explicar, doncs, per aquesta estructura psicològica. Com també es pot explicar el zel especial que els xinesos van posar en l’organització dels Jocs Olímpics de Pequín. Es tractava, ni més ni menys, d’un moment de gran càrrega simbòlica per capgirar aquest paradigma. Una oportunitat per exorcitzar el passat. Els Jocs havien de servir per guanyar-se el respecte i l’admiració internacional. És per això que la cobertura informativa occidental dels incidents al Tibet a la primavera va generar respostes patriòtiques tan arrauxades: l’enrenou al voltant del conflicte tibetà significava perdre, fins i tot abans d’hora, aquesta oportunitat d’explicar-se i parlar de tu a tu amb Occident.
Conèixer aquest context subjacent a la imatge superficial que ens sol arribar de la Xina contemporània, és cabdal per entendre-la en la seva complexitat. Per a nosaltres, des d’Occident, no és fàcil assumir-ho, ja que, en definitiva, també es tracta de veure quin paper hem jugat en la identitat xinesa. En un article anterior als Jocs Olímpics a The New York Review of Books, Orville Schell apuntava: “Quan reaccionem als esdeveniments contemporanis tendim a oblidar, potser perquè nosaltres som tan ahistòrics, que vam estar molt implicats en la manera com la Xina va acabar experimentant i veient el món modern. Al cap i a la fi, tots som part ineludible de les nostres pròpies històries. Però, en el cas de la Xina i Occident (i aquí s’hi ha d’incloure el Japó), també som part ineludible de les històries dels altres. (…) Ara que sovint ens imaginem que hem fugit dels límits d’aquella història —o que la història d’alguna manera ha mort— seria innocent oblidar que formem part de l’equació.”
És obvi que una mirada crítica com aquesta no pretén, ni molt menys, exculpar el govern xinès de les greus irregularitats que consten al seu expedient en matèries diverses: del medi ambient als drets humans, passant per la censura o la corrupció. De fet, com indica l’historiador Paul Cohen, la majoria dels xinesos estarien d’acord amb aquestes crítiques. Ara bé, preferirien no sentir-les reiteradament en boca d’occidentals —el llegat d’humiliacions històriques fa que gran part dels ciutadans xinesos interpretin aquestes crítiques com a (nous) atacs directes, sense esperit constructiu. Però allò que sí que pretén una mirada crítica com aquesta és fugir de la condescendència intercultural i ser conscient de la pròpia posició envers l’altre. Al capdavall, les mirades sobre la transformació d’un imperi poden anar com totes les mirades: en dues direccions.
Carles Prado-Fonts és professor dels Estudis de Llengües i Cultures de la UOC
[email protected]
