Quan el govern espanyol va centralitzar les competències de sanitat en els moments més agressius de la pandèmia de l’any passat, arribant a confiscar carregaments de material sanitari arreu de l’estat, la Generalitat de Catalunya –així com la Generalitat Valenciana i el Govern Balear, entre d’altres– va haver de buscar-se la vida per proveir-se. La solució va passar per saltar-se l’ineficient comandament únic de Salvador Illa, prescindint de les disposicions dictades des del ministeri situat just davant del museu del Prado, i recórrer directament a subministradors d’arreu del món sense intermediació espanyola. Poc després es va saber que Illa només va poder proporcionar vora una desena part de tot allò que calia als hospitals, mentre que les nou parts restants es van obtenir escapolint-se de les restriccions imposades per Madrid. Tot un fracàs de l’actual candidat del PSC que va repercutir directament en l’eficiència de la sanitat pública, és a dir, en el benestar de la ciutadania, en un context especialment crític i gairebé apocalíptic. Un desastre que es podia haver evitat respectant les atribucions de cada administració, en comptes de sucumbir a les pulsions centralistes tan habituals en els partits d’obediència espanyola.
Començant a veure la llum al final del túnel, un cop iniciada la campanya de vacunació, la consellera Alba Vergés ha hagut d’explicar que el ritme en el repartiment de les dosis s’haurà d’alentir per força. Si bé en les darreres setmanes s’han administrat a Catalunya més de 145.000 vacunes, aquest dilluns n’han arribat menys de la meitat de les que serien necessàries per continuar amb la mateixa tendència. La proporció de vacunats catalans és a dia d’avui, per cert, superior a la de la mitjana espanyola i a la de diversos països europeus. Una altra vegada el Ministeri de Sanitat esdevé un llast a l’hora de combatre la pandèmia i no només ens hem de preguntar on s’han amagat aquells que apedregaven el govern català pel coll d’ampolla generalitzat arreu d’Europa a l’inici del repartiment, sinó que caldria interpel·lar al candidat Illa sobre la seva tasca al Consell de Ministres i la repercussió de les seves accions sobre la ciutadania catalana.
El galdós paper del ministre Illa no se circumscriu només en la distribució de medicines i de mesures profilàctiques: també es trasllada al debat sobre la necessitat d’ajornar temporalment les eleccions catalanes. El seu partit ha estat la principal nota discordant en el consens de la resta de forces polítiques del Parlament, acordant totes elles posposar les votacions per a la temporada primaveral, quan es preveu que la virulència de la tercera onada s’hagi anat apaivagant. Nota discordant, això sí, sense acabar de donar la cara. Mentre les declaracions públiques dels socialistes catalans cridaven a respectar la decisió consensuada a la taula de partits i la iniciativa del govern català, ells mateixos enviaven associacions afins a fer-los la feina bruta als tribunals i, en paral·lel, treien ministres a manifestar-se contra la suspensió. És el cas del de Justícia, Juan Carlos Campo, que dramàticament va qualificar la mesura de “suspendre la democràcia”, prescindint del context sanitari i presentant-ho com un caprici dictatorial de la immensa majoria parlamentària catalana.
En aquest joc de mans, no podem saber exactament quin és el parer del ministre i candidat Illa, ni si té una opinió concreta quan llueix la cartera ministerial i una altra, potser completament oposada, quan li fan la sessió de fotografies per la propaganda electoral. No ho podem saber perquè porta uns quants dies mig amagat, esperant així que les flagrants contradiccions quedin en la penombra. Tot i aquesta discreció, per més que s’hi esforci, serà difícil poder ocultar que el ministre de Sanitat, el que no reparteix prou vacunes, és el mateix que pressiona per celebrar eleccions en un moment de màxim risc epidemiològic, a corre-cuita per tal que els electors tinguin el menor temps possible per fiscalitzar el ja incipient fracàs de la seva gestió del rebrot i del repartiment del remei.