Amb el Barça potser s’entén més: fa uns anys, no tants, el Barça era millor que el Madrid (i que la majoria de clubs d’Europa). Objectivament millor, estadísticament millor, visiblement millor. Vull dir “diferent”? No, vull dir millor. Però això només vol dir que “me l’estimo més?”. No, no, he dit millor. Era millor. Per com guanyava però també per com jugava, i pels valors que representava la seva junta i el seu equip esportiu: ambició, creativitat i estil propi. Arribava a ser poc important si es guanyava o no, perquè la solidesa de l’equip i del club eren per si sols un orgull. Érem millors, volíem guanyar i sabíem com guanyar sense deixar de ser nosaltres mateixos. Sabíem fins i tot perdre sense deixar de ser-ho, i sense deixar d’agradar-nos. Fins i tot dira que, durant aquells anys, l’esperit del Barça va activar alguna cosa semblant pel que fa als ànims a Catalunya: de sobte, podíem fer les coses bé. Millor. Inclòs allò tan exòtic de guanyar.
Evidentment això de guanyar, o de ser objectivament “millor”, no succeeix sempre o d’una forma gaire estable en el temps. I evidentment no obeeix a raons naturals, ni divines, ni genètiques, ni molt menys a coses del destí o dels profetes, només faltaria: però de vegades, i en això incloc grosso modo els anys que envolten l’anomenat “procés”, ens hem sentit part d’un equip que feia les coses bé. Que era capaç de mostrar un bon joc fins i tot en les condicions més adverses o amb els àrbitres en contra, que feia coses amb sentit i amb raó, i amb el grau d’emoció necessari (i d’imaginació, no ho oblidéssim) com per donar-li el realisme definitiu. Sí, vam ser durant uns anys un equip millor que el competidor, i capaç de superar les trampes ACME que el coiot ens anava provant de posar pel camí. Fins i tot érem estèticament millors, plàsticament millors, visiblement millors. No és cosa només de l’independentisme o dels independentistes, em refereixo a tot el país sencer: per posar un exemple, l’orgull de comptar amb un cos de policia durant la investigació i captura dels responsables dels atemptats de Barcelona l’agost del 2017. Una tasca que encara no s’ha acabat, per cert, però que en aquell moment ens feia adonar de les immenses capacitats que ofereix la feina ben feta quan es deixa treballar els bons professionals, com el major Trapero, amb llibertat. I a l’altra banda vèiem com una colla d’incompetents amb tricorni, un Estat i uns serveis secrets al darrera, eren incapaços de trobar urnes en els nínxols o en els arbres o en maleters particulars. Però és que ni tan sols tot un president canviant de cotxe sota un pont. Etcètera.
Què vol dir això? Una cosa només: que som millors que aquests últims tres anys. No que ningú, no que “ells”. O no sempre, o no necessàriament, ni ganes, ni falta que ens fa: pero sí que som indiscutiblement millors que nosaltres mateixos. Això sí que ho som sempre, de forma permanent i indiscutible. Som millors que les picabaralles personalistes o partidistes, o que la desídia mostrada durant massa mesos en oferir una imatge de bona gestió en diversos camps. Som millors que l’apel·lació constant a la parcialitat dels àrbitres, quan aquesta ja l’hauríem de donar per descomptada i ha format part sempre del joc. Som millors que un autoodi interminable per no haver aconseguit culminar les coses, el retret permanent, la queixa eterna, els “jojahodeies” o els alliçonadors que no es cansen de repetir-nos els defectes o els errors davant del mirall amb (suposo) l’objectiu d’acabar desmoralitzant-nos del tot (i d’arreplegar part de les runes, és clar). Som millors que una DUI sense arriar la bandera, això sens dubte. Som millors que un tiqui-taca infèrtil, sense marcar, sense anar cara barraca quan toca. I som millors que les travetes al company de trajecte, les ànsies de controlar els mitjans públics i els privats per amagar misèries, les clamoroses manques de full de ruta clar, la tendència suïcida a l’atomització i la divisió, els pactes particulars amb els poders de Madrid sense res (o gaire res) a canvi, el malbaratament de forces per desobediències que haurien de concentrar-se totes en una de definitiva, millors que aquesta absurda manca de fe (o encara pitjor: d’imaginació) disfressada de “realisme” que només amaga rendició íntima i fracàs moral. Som millors que les exhibicions dels llestos de la classe per aparentar ser els més “raonables” de tots, els qui toquen de peus a terra, els qui no somnien truites, els qui no fan relats, esperant (il·lusament) un premi o bé (també il·lusament) que a partir d’ara ens limitem a anar a la fàbrica i a deixar d’insistir en altres coses. Som millors que tenir presidents disposats a anar a la presó, quan precisament necessitem presidents que no hi estiguin disposats. Millors que un lament constant, un dol interminable, una psicoanàlisi col·lectiva cada dissabte a la nit que ja no hauria de fer falta, una desconfiança completa en la política però també en la societat civil, oblidant-nos massa sovint que la política i la societat civil som nosaltres.
Hem fet coses absolutament increïbles, hem estat els millors quan ens ho hem proposat, i en termes polítics hem marcat el centre del debat per dècades. Hem provocat esquerdes profundes en l’autoritarisme de l’Estat, a banda d’haver declarat un divorci de facto al qual només li manca (com en tants divorcis) la materialització. De fet, l’1 d’octubre havíem guanyat: teníem l’adversari trastocat, la immensa majoria de població catalana a favor i la porteria contrària lliure: la resta ja no és cosa de “farols” sinó de titubeig excessiu amb unes bones cartes. Que ningú, ni els suposats realistes ni els amargants professionals, però tampoc els sectaris de qualsevol partit, no s’enganyi: el que vam fer va ser real, tangible, important, i per tant ens ho vam creure. És clar que ens ho vam creure. L’ingenu és, precisament, qui creu que es podia inaugurar aquest joc a Catalunya i pensar que ens quedarem aquí. Hem assumit els errors però cal que assumim també els encerts, perquè en aquesta partida d’escacs aviat ens tornarà a tocar moure a nosaltres. Ens ha d’agafar en la nostra versió millor, i tots sabem quina és.
