En una Catalunya trista, ensopida i desconcertada pels efectes i decisions de la pandèmia i on més que anar a Ítaca a flairar la llibertat i tastar les mels del “país nou”, hem pujat l’Everest de la gestió incompetent, la inacció i el desvergonyiment polític amb una pressió fiscal insuportable pitjor que escandinava i amanida de serveis llatinoamericans, un bri d’esperança torna a albirar-se de la mà de la figura, a voltes controvertida, sempre expeditiva però mai mediocre, de Joan Laporta i Estruch. I és que diguin el diguin, Barça i catalanisme és un binomi indestriable i un matrimoni estable i sòlid com els d’abans. Avui, ningú millor que en Jan personifica aquests valors i la resta de candidats en el millor dels casos són males còpies o retrats ombrívols i, escassos de projecte, de l’advocat barceloní.
A Catalunya acostumats a polítics, homes de negocis i de sindicats, sense oblidar els periodistes, mestres hàbils de la genuflexió, la llagoteria i el fer-se perdonar la seva condició de catalans; tot d’una, ens retrobem amb un renovat per mesurat, aprimat i revitalitzat Laporta que com en el film del Padrino, vol demostrar que té molta corda per davant en aquesta segona etapa que se li presenta, cas de resultar guanyador com apunten els sondeigs. Laporta i amb ell el seu desacomplexament i la seva rauxa, no deixen de ser clar símptoma de decadència pàtria ja que torna per refer allò que uns, amb noms i cognoms significats, han malmenat, malejat i escarnit. No són les joies de l’àvia, en aquest cas; és molt més que no pas això, es tracta d’un patrimoni il·lustre i centenari a punt, com per art d’encanteri, de fer fallida per negligent incompetència o descarada malversació.
Com sigui, és d’agrair el renovat esforç de Laporta per tornar a l’escena pública al capdavant de la institució més important i reconeguda del país. Fent-ho, no només renovarà i regenerarà un club avui desgastat i desprestigiat, en altres mots “gasparitzat”, sinó també serà un clar toc o senyal d’alerta vers una classe política catalana que en no res representa el tremp i talent d’en Laporta que, a diferència dels nostres polítics, diu el mateix a la Diagonal que a la mateixa i alt-i-plana Castellana. O, tal vegada, filant més prim es creix a Madrid amb les Brunetes, les Cavernes o el que es topi, dels qui diu que té “ganas de volver a veros”. Canvi de paradigma i magistral lliçó, venint com venim d’una junta que, amb Laporta encara de cos calent, s’afanyà a retre honors i vergonyes al president extremeny amb Rosell al capdavant i Bartomeu fent d’ombra de la seva pròpia ombra. Un president d’autonomia receptora al qual Laporta li havia cantat les quaranta o, potser, foren les cinquanta per la seva animadversió i insídia vers la nostra Catalunya. Eren, com sigui, altres temps.
Fa anys, els cínics i també un bon grapat de desconeixedors, s’afanyaren a dir que la candidatura de Laporta guanyà pel suposat interès de fitxar David Beckham. Ara, quan torni a guanyar, perquè pel que sembla no hi ha rivals ni se’ls espera, tornaran a intentar entabanar-nos, venent-nos qualsevol miserable sopar de duro en forma d’explicació banal, supèrflua i convenient a les autoritats del pensament mal dit “correcte”. Laporta, i sempre “al loro”!, guanyarà perquè s’estima el Barça, la Masia i el futbol en especial, té un patrimoni esportiu, econòmic i social que l’habilita i el reivindica que no és pas poc en els temps feixucs que corren i, essent un home intel·ligent, segur que també haurà rumiat els errors que va poder cometre i que no s’han de repetir. Però també guanyarà perquè Laporta vol dir que el barça més internacional i solidari és el barça més català, catalanista i ambiciós. Sembla que el Barça comença a posar-se a lloc, potser algun dia també ho farà la política i els polítics. Bon Nadal a tothom!
