A l’hora que es publiqui aquest article els assistents a les assemblees territorials i virtuals de la CUP ja hauran votat les preguntes arbre que la seva direcció els ha plantejat un cop informats i debatuts els arguments sobre el posicionament respecte dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2022.
Sobre la taula, uns pressupostos per a la necessària reactivació social i econòmica del país, amb un percentatge d’increment mitjà del 17,3 per cent (un 9% de no finalista) i de més de 5.600 milions d’euros absoluts (dels quals 2.500 milions de despesa no finalista), dels quals dues terceres parts són per a salut, educació i drets socials. I reduint deute sobre PIB i amb un dèficit homologable a les economies occidentals equilibrades. Uns increments que no hi serien en cas de no aprovar-se els pressupostos, que implicarien la pròrroga dels anteriors, que no és una pròrroga del 100% dels aprovats per Junts, Esquerra i els Comuns el 2020.
Si la CUP no aprovés els pressupostos 2022, en definitiva, no només s’endarreririen pel cap baix un any les transformacions anunciades pel president de la Generalitat, sinó que no es podria començar a complir l’acord d’investidura que van signar la CUP, document que segur que ha acompanyat els equips d’Economia i de Presidència en la confecció del projecte de llei. T’investeixo perquè enfilis un nou rumb, però el faig impossible materialment, vindria a ser el resum de la jugada. El pressing CUP no funciona, ni apel·lant a valors ni a responsabilitats. Però avisar d’un tret al peu propi a més de l’aliè no és pas alliçonador, és legítim.
