Aquesta setmana plena de reivindicacions laborals de diversos col·lectius ha comportat un retorn de l’expressió “la Catalunya real”, una fòrmula –no ens enganyem- creada i usada com a contraposició a la Catalunya independentista. Hi ha unionistes als que no els agrada aquesta paraula –unionista- com a contrari d’independentista. No sé quina és la millor paraula per definir una persona que vol mantenir la unitat territorial d’Espanya, però el que estic segur és que no se m’ocorriria mai negar-li l’existència com sí passa quan s’associa “la Catalunya real” a la que no vol la independència. L’altra, pel que es veu, no és real tot i tenir al darrera dos milions de persones pel cap baix.
Però és que en aquest cas, a més, aquesta contraposició és errònia. Un error volgudament intencionat per intentar situar el malestar social com una oposició a l’independentisme. S’ha parlat de “la Catalunya real” contraposada al procés com si no hi haguessin metgesses, infermers, professores i estudiants independentistes; com si no fos possible –a la vegada- ser independentista i contrari a les retallades. I una altra contradicció en aquesta representativitat: si un milió de persones l’11 de setembre no són tot Catalunya, 8.000 dijous tampoc. Com si hi hagués d’haver una tria en l’escolta: s’ha de poder escoltar tothom. La Catalunya real és tota, la que es manifesta i també la que no ho fa, ja sigui dijous, l’11 de setembre o el 12 d’octubre. No és menys real la Catalunya que porta llaç groc, estelada, bata blanca o contenidor creuat a les portes de l’Autònoma. Però és que a més, en alguns casos –ho diu el CEO i les dues darreres eleccions al Parlament- l’independentisme s’ha nodrit de gent, precisament, farta de les retallades. Entre altres coses perquè és el dèficit fiscal entre Catalunya i Espanya el que explica, en bona part, el mal finançament públic de la Generalitat.
Les últimes balances fiscals admeses per l’Estat espanyol (i que tiren a la baixa altres càlculs d’experts) parlen d’9.900 milions d’euros cada any. La Generalitat ho elevava fins els 16.000. Altres estudis parlen d’una xifra intermitja però n’hi ha que ho incrementen fins als 20.000. És igual, agafem-nos a la més baixa, la de 9.900 milions que el setembre del 2017 va admetre el catedràtic Ángel de la Fuente en el seu informe encarregat pel ministeri d’Hisenda. 9.900 milions el 2017, d’acord. El pressupost del departament de Salut per aquell 2017 és de 8.800 milions d’euros. Es pot completar la torna amb els 500 milions del pressupost d’habitatge públic i els 400 dedicats a I D I. Dit d’una altra manera: allò que l’estat espanyol s’emporta en impostos de catalans equival a tot el que es dedica a Sanitat, pisos socials i recerca. Els impostos de tots els catalans, parlin l’idioma que parlin, votin el que votin. La Catalunya real, la que paga impostos, podria permetre’s dues vegades l’actual sistema sanitari. Aquesta és la situació de la Catalunya real, la que pateix una hemorràgia fiscal mai aturada amb conseqüències estructurals.
Els que només saben llegir les coses en blanc o negre interpretaran aquest article com una esmena o oposició a les reivindicacions socials de metgesses, infermers, professores i estudiants. Ans el contrari. Negar que hi ha condicions de treball molt millorables és no llegir bé el país. Negar que hi ha un forat negre que xucla els esforços fiscals dels treballadors, també. I tots ells les han passat molt magres; les estan passant molt magres. I per tot el què aporten a la societat, aquests col·lectius han d’estar millor, i també així el país estarà millor. Perquè és exactament això al que aspira Catalunya ara: ser un país millor, no perfecte. Com tampoc ho deu ser Espanya; perquè si ho fos tothom se’n sentiria orgullós de voler-hi pertànyer.
